divendres, 24 d’agost del 2018

Intel•ligent. Honest. Monàrquic.


Fa anys jugàvem al joc de trobar tríades negres. Aquelles  ternes de qualitats que a parelles són compatibles, però les tres alhora són impossibles.

Evidentment es pot ser honest i monàrquic o bé intel·ligent i monàrquic. I també hi ha força gent intel·ligent I honesta.

Dèiem però, si és honest i monàrquic no és intel·ligent i si és intel·ligent i monàrquic és que no és honest. I rèiem com criatures.

Bertrand Russell parlant de les lleis de la física elemental i amb intenció de desacreditar les velles lleis va escriure:

La llei de la causalitat… és una relíquia d’una època passada que sobreviu, com la monarquia, només perquè  se suposa erròniament que no fa cap mal “.

De física no en sé prou per discutir la seva afirmació, però aplaudeixo de bon cor la segona part de la frase.

Les tres actituds socialment dominants  que millor serveixen per sustentar les monarquies en països diguem-ne civilitzats, comencen amb i:

Inèrcia,

Indiferència,

Ignorància.

Les tres actituds són passives i negatives d’aquelles que com deia  Russell se suposa que no fan mal.
Potser no fan mal directament però deixen el camp lliure a aquells gestors de les tres eines de poder que fa segles dominen el món:

Les armes, els diners i les paraules.

I aquests sempre  defensaran la monarquia o qualsevol model d’oligarquia que és exactament el mateix però amb una mà de pintura. I aquests poden fer mal.

Per sort per a Europa, que com tots sabem és la mare de tota modernitat, la generadora de totes les grans idees alliberadores (“bueno”, deixant de banda el feixisme i el marxisme), deia, per sort a Europa només queden una dotzena de monarquies .

Quatre, petitones i bufones, no fan gaire nosa: Liechtenstein, Mònaco, Andorra i El Vaticà però hi són. N’hi ha una altra que és tot el contrari, imperi residual però immens: Londres (sí Londres, més ben dit que Gran Bretanya).

Cinc i mitja o sigui sis, Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica i Luxemburg, que serveixen per justificar (que ja és tenir imaginació) la que fa dotze: España.

D’aquestes cinc volia parlar. –Luxemburg de moment la deixem a part, per preguntar-li al senyor Juncker un dia que no tingui ciàtica, com explica que mig milió de conciutadans seus tinguin dret a decidir allò que set milions de catalans no poden fer.

Quina és la condició històrica, social, o ideològica que els permet a aquests cinc països nòrdics superar amb èxit la tríada negra que dèiem al principi? (Si més no, de moment).

Jo m’ho explico així. Els cinc són pesos de mida mitjana, força cohesionats culturalment -potser Bèlgica el  que menys- i envoltats per tres grans potències -gran Bretanya, França i Alemanya- històricament absorbents, dominants i massa vegades agressives. Els cinc països han trobat en les seves monarquies un instrument d’unió interna i de defensa contra l’agressió molt principalment de l’Alemanya nazi.

És a dir, exactament el contrari que la monarquia espanyola, que ha recuperat la corona de mans de l’home que va guanyar la guerra contra el seu poble amb l’ajuda de Hitler i Mussolini.

Qui  pot ser al sud dels Pirineus;

intel·ligent, honest i monàrquic ?

diumenge, 19 d’agost del 2018

Una pregunta només.


És a dir, moltes preguntes.
Dirigida al conjunt de ciutadans espanyols, (especialment als madrilenys) que siguin  conservadors, de dretes, democratacristians, etc.

Professionals, acadèmics, comerciants o industrials, fins i tot financers o alts directius. Votants en general de partits de dreta.

A veure si la sé fer correctament la pregunta o preguntes.
¿Creieu que algun dels  dos personatges; Casado i Rivera que encapçalen els únics partits a què podeu votar coherentment, és sòlid, és creïble, és vàlid -poc o gens- per ser president del govern?  
                    
A mi, si fos de dretes (que no en sóc gaire) i bon espanyol (que no en sóc gens) em faria una mica  d’allò a l’estómac veure’m  obligat a escollir algun d’aquests dos xitxarel·los feixistoides.

¿No trobeu estrany que no existeixi en el conjunt de l’estat -com existeix a Catalunya i a Euscadi- un partit, tan  conservador com  vulgueu, però nítidament antifranquista?

¿Per què Espanya no va trobar un Adenauer o un De Gasperi, conservadors els dos, per recuperar els seus països després de derrotar llurs feixismes?

¿O bé resulta que a Espanya el feixisme no ha estat mai derrotat?
Ens agradi o ens emprenyi, els partits politics conservadors són necessaris, exactament igual que ho són els partits polítics d’esquerres. I no ens ha de fer por que per un costat hi hagi filo marxistes i a l’altre n’hi hagi de filo feixistes. El que fa angoixa és que la dreta espanyola actual estigui tan sotmesa ideològicament a l’anterior règim.

Insisteixo, Espanya té un greu problema polític i el té a la dreta. La conseqüència més deplorable d’aquest buit és que l’esquerra -PSOE fins ara- es desplaci perillosament cap a la dreta deixant el seu espai natural a la intempèrie.

I a nosaltres, què?  Preguntareu.

D’entrada és bo saber qui  hi ha a l’altra banda de la xarxa, per saber si hem d’esmatxar o fer un globus, i en segon lloc -i això ho tenim millor del que pensem- fer veure al jutge de cadira que la pilota ha entrat.

Per altra banda, encara que no s’ho creguin, no volem als espanyols ni de dretes ni d’esquerres, cap mal
.
Volem tenir bons veïns al nord i al sud. No dubtem que França i Espanya siguin grans nacions, i després de cridar visca Catalunya no ens sap greu cridar  viva España i vive la France. Això sí, cadascú a casa seva i Internet a la de tots.

Dic jo, vaja.

divendres, 10 d’agost del 2018

Mala peça al teler.


L’estat espanyol, sigui del color que sigui el seu govern, ho té francament fotut. Si és socialista, ho té pitjor.

Cada dia que passa es fa més evident, dins i fora de les fronteres, la necessitat imperiosa de desfranquitzar. Desfranquitzar-ho tot. Totes les cúpules i tots els quartos foscos.

Els tardo-franquistes del PP evidentment no en tenen cap ganes i els ciutadans neo-falangistes menys. Tant a  uns com als altres rebutjar, ni que sigui una miqueta, el franquisme, els deixa despullats.

El problema gros el tenen els socialistes que diuen que volen netejar de merda el valle de los caidos sense fer malbé l’herència del gran caganer. Saben que si qüestionen una miqueta la terrible obra de Franco, necessàriament qüestionen la legitimitat del seu hereu i de tota la seva herència. Constitució inclosa.

El senyor Borrell, anant per Europa fent de ministre, ha notat una mala olor intensa que pujava del sud dels Pirineus. Calia desinfectar si es volia curar les ferides, va dir. I tenia raó, és urgent desinfectar. L’ home, però no va encertar el diagnòstic d’on venia la infecció fins que uns jutges de poble alemanys que en temes de feixisme en tenen el cul pelat li van fotre  un clatellot.

El seu cap, un tal Sánchez, que  diu que vol desinfectar el valle, i al mateix temps salvar la monarquia ens vol convèncer que aquest Felip entén molt bé la España plural. Però no diu si entén la Catalunya singular.

No sé com s’ho farà per desinfectar sense llançar la peça més pudent de totes.

Com a anècdota històrica recordem que a aquest Felip li ha tocat el numero VI, perquè el seu avantpassat Carles III, fill de Felip V, al seu primogènit li va posar Felip i li tocava ser Felip VI, però no va poder ser. Va ser declarat oficialment  idiota.

Vés per on aquella vegada hi van arribar  a temps. 

Aquest és el dilema dels socialistes: desinfectem a fons o emblanquinem l’escala?

Continuarà…

dissabte, 4 d’agost del 2018

Amb agreujant de catalanitat.


A l’inconscient d’una gran majoria de jutges espanyols -evidentment ho negaran- a tots els delictes comesos per persones públiques de reconegut catalanisme, hi concorre l’agreujant de catalanitat.

A l’inconscient d’un important conjunt de ciutadans espanyols de diferents nivells culturals existeix la creença que la catalanitat és només una tara de l’espanyolitat ben entesa. Ortega y Gasset deia que era una pura herida.

A la cultura política de la totalitat dels partits politics d’àmbit estatal hi ha la idea  (que dèiem abans) que col·laborar amb partits politics catalans és cedir al xantatge i que oposar-s’hi frontalment, dona vots.

Al pensament conscient de tots els estrats de ciutadans espanyols hi ha profundament arrelada la idea que la relació política entre el poble castellà i el poble català té la forma natural de sobirà-súbdit.

Ara, bé.

D’una manera més nebulosa, expressada per molt pocs i en termes força críptics, apareix la sospita que alguna cosa  anomenada progrés arriba a Espanya pel corredor mediterrani. Progrés industrial, progrés social, ideològic, econòmic  però tot ell tacat de catalanitat.

Com destriar allò que és progrés, d’allò que és catalanisme? Gran dilema mai resolt per l’espanyolitat de centre o d’esquerra,  mentre que la dreta  ha resolt  la situació negant que allò fos progrés i aniquilant allò que era catalanitat.

L’intent de progrés més frustrant duu el nom de:  “ República”.

Fa 150 anys, el primer intent de fer República a Espanya va arribar de mans de catalans. Els dos primers presidents -Figueres i Pi- tenien noms d’arbres mediterranis. Van desaparèixer a la primera ponentada. I de la República ni rastre durant 60 anys.

Altra vegada van bufar vents republicans fa 90 anys (i com passa el temps!). Aviat el senyor Azaña, gran republicà, va tenir clar que sense Catalunya la República no tenia cap possibilitat d’èxit i va cedir al xantatge de Macià  que volia un estatut d’autonomia.

El que va passar després és terriblement prou sabut; 40 anys de dictadura tràgica amb un final còmic.
Ara, uns altres 40 anys més tard  (i com passa el temps!) sant tornem-hi.

La República apareix amb més força que mai de la mà de Catalunya. Ara els catalans ja no volen un estatut, volen una República i la volen pròpia. I si els espanyols  volen la seva -per què ningú no els ho pregunta?- els ajudarem de bon cor.

I no penseu que això sigui somiar truites a la francesa.