dissabte, 4 d’agost de 2018

Amb agreujant de catalanitat.


A l’inconscient d’una gran majoria de jutges espanyols -evidentment ho negaran- a tots els delictes comesos per persones públiques de reconegut catalanisme, hi concorre l’agreujant de catalanitat.

A l’inconscient d’un important conjunt de ciutadans espanyols de diferents nivells culturals existeix la creença que la catalanitat és només una tara de l’espanyolitat ben entesa. Ortega y Gasset deia que era una pura herida.

A la cultura política de la totalitat dels partits politics d’àmbit estatal hi ha la idea  (que dèiem abans) que col·laborar amb partits politics catalans és cedir al xantatge i que oposar-s’hi frontalment, dona vots.

Al pensament conscient de tots els estrats de ciutadans espanyols hi ha profundament arrelada la idea que la relació política entre el poble castellà i el poble català té la forma natural de sobirà-súbdit.

Ara, bé.

D’una manera més nebulosa, expressada per molt pocs i en termes força críptics, apareix la sospita que alguna cosa  anomenada progrés arriba a Espanya pel corredor mediterrani. Progrés industrial, progrés social, ideològic, econòmic  però tot ell tacat de catalanitat.

Com destriar allò que és progrés, d’allò que és catalanisme? Gran dilema mai resolt per l’espanyolitat de centre o d’esquerra,  mentre que la dreta  ha resolt  la situació negant que allò fos progrés i aniquilant allò que era catalanitat.

L’intent de progrés més frustrant duu el nom de:  “ República”.

Fa 150 anys, el primer intent de fer República a Espanya va arribar de mans de catalans. Els dos primers presidents -Figueres i Pi- tenien noms d’arbres mediterranis. Van desaparèixer a la primera ponentada. I de la República ni rastre durant 60 anys.

Altra vegada van bufar vents republicans fa 90 anys (i com passa el temps!). Aviat el senyor Azaña, gran republicà, va tenir clar que sense Catalunya la República no tenia cap possibilitat d’èxit i va cedir al xantatge de Macià  que volia un estatut d’autonomia.

El que va passar després és terriblement prou sabut; 40 anys de dictadura tràgica amb un final còmic.
Ara, uns altres 40 anys més tard  (i com passa el temps!) sant tornem-hi.

La República apareix amb més força que mai de la mà de Catalunya. Ara els catalans ja no volen un estatut, volen una República i la volen pròpia. I si els espanyols  volen la seva -per què ningú no els ho pregunta?- els ajudarem de bon cor.

I no penseu que això sigui somiar truites a la francesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada