dilluns, 26 de gener del 2015

Revoltes capitalistes.

Ahir a Atenes i passat demà a Madrid. Fa tres anys a El Caire i fa 25 anys a Pekin. És a dir, revoltes a la capital del país i que vistes des de lluny sembla que passen a tot el país.

Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.

És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.

Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.

Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.

Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.

Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.

Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.

26 de gener de 20015.

divendres, 9 de gener del 2015

No hi ha alternativa.

L’abril de l’any 1939 -jo tenia sis anys- un periodista falangista deixava escrit: “los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles”. Havien guanyat la guerra. Començava la dictadura.

74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.

El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.

Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.

Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.

I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.

La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.

9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).

dimarts, 6 de gener del 2015

El borinot.

Ni por ni pressa. Ni impaciència ni resignació. Fermesa i constància.

Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.

La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.

Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.

Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.

Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.

Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.

És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.