dimecres, 28 d’agost del 2019

Què ha canviat?


En origen, naturaleza y conducta el régimen de Franco, es un régimen de carácter fascista, impuesto al pueblo español por la fuerza, gracias a la ayuda de la Alemania nazi de Hitler y la Italia fascista de Mussolini.

Declaració de la assemblea de  les Nacions Unides el 12 / 12/ 1946.

Franco va morir al llit, amb totes les atencions mèdiques, religioses, socials i emocionals tres dècades més tard d’aquesta declaració. I altres tres dècades llargues després continua enterrat amb tots els honors al bell mig del país al qual va aniquilar moralment, econòmicament, intel·lectualment i políticament.

Què ha canviat a Espanya? Tot i res. Ha canviat tot allò circumstancial però res essencial. Han canviat gairebé totes les persones i no han canviat gairebé cap de les idees.

O bé és que això només és un miratge dels que mirem el paisatge des del  llunyà nord-est de la península?  Som curts de vista, una mica sords o poc llegidors?  És posant-nos ulleres mal graduades, altaveus ensordidors, o lectures obligades, que hi veurem, hi sentirem o pensarem al  gust de l’Espanya oficial, a qui li costa tant canviar el moll de l’os de la seva identitat?

Potser no vol canviar. Potser no pot. Potser no sap com fer-ho. Potser no vol  saber-ho. O bé potser -i això és el que  fa més angúnia- vol no saber-ho.

I de cop i volta els catalans vam perdre la por. No som ni més bons, ni més intel·ligents, ni més generosos, simplement mirem el panorama des de lluny i el volem estudiar des de fora. Per entendre’l millor i si ho accepten, com sentim veus que ho demanen, donar un cop de mà.

Cal que els fem entendre que si anem pel món amb els open arms és per abraçar a qui ho necessita i que no entenem que com a resposta enviïn un magnífic guerrer tan  audaz.

Potser tenim pa a l’ull, els catalans, o potser no ens volem mocar amb mitja màniga, però és  evident de tota evidència que aquí ho tenim clar, fins i tot les dues grans dames catalanes (La Caixa i La Vanguardia) que veuen  que la seva reputació entra en zones pantanoses volent mantenir els dos ciris encesos, aquells que l’evangeli diu que nanai.

És a dir…

28 d’agost de 2019.



divendres, 23 d’agost del 2019

Hi estic plenament d’acord.


Estic plenament d’acord  amb ERC i el seu president, en  la conveniència d’incloure en la lluita per la llibertat a la majoria de ciutadans del meu país. Tot aquell que no està contra mi, està amb mi.

Estic totalment d’acord amb el president a Brussel·les i el president al Palau de la Generalitat  i els  seus grups politics en la necessitat de plantar cara amb fermesa però sense violència, amb constància però sense pressa.

I encara estic més d’acord en la urgència i la contundència de totes les accions i omissions que proposa la CUP i els seus derivats.

I no, això no és esquizofrènia ni triple personalitat. Això és catalanitat, tan complexa com qualsevol altra realitat humana que és clara i vol ser plena. Que és plural  i vol ser lliure.

I no és l’únic poble al món que vol això, però pot ser que sigui el més capacitat per aconseguir-ho. Cada dia  arriben notícies de llocs coneguts o estranys amb semblants exigències. Tots havíem sentit parlar del Tibet, i ara ens surt Hong-Kong. Sabíem que els Tàmils estaven molt encesos, però no sabíem què passava a Catxemira. Ni al Kurdistan, ni a Txexenia. Ni a Taiwan o Còrsega. I ... una llarguíssima llista, i més que s’hi apuntaran.

Tristament, fins que no hi ha violència no és notícia. Fins que no hi ha morts els poders mundials miren cap a un altre costat... A vegades s’esveren … i poca cosa més.

El camí que ha  escollit Catalunya pot semblar massa llarg, però és el més eficient i el millor exemple per a la majoria de pobles que pretenen el mateix. El primer pas -mostrar-ho al món- ja està fet. Amb contundència.

La majoria d’Estats grans existents al món -i Espanya n’és un exemple paradigmàtic-  actua sobre els diversos pobles que controla, com feia  Procust amb els seus invitats a dormir a casa seva. Tots el llits eren iguals. Si l’invitat era massa alt, li tallava el tros de cama que sobrava i si era massa baix l’estirava amb un joc de garfis, desconjuntant-lo.

Es vantava de tractar  a tots igual. Com tots els estats democràtics.

Deia  Peguy -el poeta cristià- que quan Déu va tastar l’amor d’un  home lliure, va rebutjar per sempre més l’amor d’esclau.

A la  Humanitat -el Déu d’avui dia- li passa el mateix, quan un país aconsegueix la llibertat, ho celebra. Però als déus els costa molt defensar la llibertat dels homes. De tant en tant convé enderrocar pedestals sense mirar la cara del déu.

23 d’agost de 2019.