divendres, 23 d’agost de 2019

Hi estic plenament d’acord.


Estic plenament d’acord  amb ERC i el seu president, en  la conveniència d’incloure en la lluita per la llibertat a la majoria de ciutadans del meu país. Tot aquell que no està contra mi, està amb mi.

Estic totalment d’acord amb el president a Brussel·les i el president al Palau de la Generalitat  i els  seus grups politics en la necessitat de plantar cara amb fermesa però sense violència, amb constància però sense pressa.

I encara estic més d’acord en la urgència i la contundència de totes les accions i omissions que proposa la CUP i els seus derivats.

I no, això no és esquizofrènia ni triple personalitat. Això és catalanitat, tan complexa com qualsevol altra realitat humana que és clara i vol ser plena. Que és plural  i vol ser lliure.

I no és l’únic poble al món que vol això, però pot ser que sigui el més capacitat per aconseguir-ho. Cada dia  arriben notícies de llocs coneguts o estranys amb semblants exigències. Tots havíem sentit parlar del Tibet, i ara ens surt Hong-Kong. Sabíem que els Tàmils estaven molt encesos, però no sabíem què passava a Catxemira. Ni al Kurdistan, ni a Txexenia. Ni a Taiwan o Còrsega. I ... una llarguíssima llista, i més que s’hi apuntaran.

Tristament, fins que no hi ha violència no és notícia. Fins que no hi ha morts els poders mundials miren cap a un altre costat... A vegades s’esveren … i poca cosa més.

El camí que ha  escollit Catalunya pot semblar massa llarg, però és el més eficient i el millor exemple per a la majoria de pobles que pretenen el mateix. El primer pas -mostrar-ho al món- ja està fet. Amb contundència.

La majoria d’Estats grans existents al món -i Espanya n’és un exemple paradigmàtic-  actua sobre els diversos pobles que controla, com feia  Procust amb els seus invitats a dormir a casa seva. Tots el llits eren iguals. Si l’invitat era massa alt, li tallava el tros de cama que sobrava i si era massa baix l’estirava amb un joc de garfis, desconjuntant-lo.

Es vantava de tractar  a tots igual. Com tots els estats democràtics.

Deia  Peguy -el poeta cristià- que quan Déu va tastar l’amor d’un  home lliure, va rebutjar per sempre més l’amor d’esclau.

A la  Humanitat -el Déu d’avui dia- li passa el mateix, quan un país aconsegueix la llibertat, ho celebra. Però als déus els costa molt defensar la llibertat dels homes. De tant en tant convé enderrocar pedestals sense mirar la cara del déu.

23 d’agost de 2019.






Cap comentari:

Publica un comentari