divendres, 21 de febrer del 2020

Monarquia? Què cony és?


De les 43 monarquies que hi ha al món, l’espanyola té la sort de ser-ho en un país en què no hi ha monàrquics.

No he llegit mai ningú que defensi cap dels reis espanyols dels últims dos segles. Ni Ferrans, ni Isabels ni Alfonsos, ni cap Borbó lateral o llunyà ha rebut cap elogi d’historiadors ni d’aquí ni de fora.

Com s’explica, doncs la situació actual? Jo penso que així:

Tothom creu que l’actual monarquia espanyola és una institució enormement feble, desacreditada històricament i poc estimada pel poble, i que per tant pot ser utilitzada per qualsevol poder fàctic, tan polític com econòmic, a favor dels seus interessos.

Es pot dir que és la clau de volta d’un castell de cartes.

Això comporta que des dels ultres més franquistes fins als esquerrosos quasi revolucionaris facin la gara-gara a la institució que tots menyspreen. És una arma contra tothom.

Pot ser que hagi arribat l’hora de deixar de fer un Rubalcaba quan deia “yo soy republicano, pero...” com aquell paio que deia “jo sóc vegetarià” mentre es fotia una hamburguesa.

Deixant de banda les tres monarquies que hi ha al món d’origen diví.  El Vaticà, el Japó i Buckingham a l’Europa civilitzada en trobem sis i mitja (Luxemburg per mida i per títol, val per mitja), doncs bé totes excepte una es van guanyar al segle passat el respecte dels seus ciutadans i els vist-i-plau de la resta de països per haver-se enfrontat quan tocava a tot tipus de feixisme.

Totes les monarquies europees actuals ho eren i són antifeixistes, excepte una. Quina deu ser?

Endevina endevinalla, de quin país és el poble que dorm a la palla?

Pedro i Pablo, no creieu que ha arribat l’hora de despertar-lo? O és que també sou Rubalcabes vegetarians?

20 de febrer de 2020.

dilluns, 17 de febrer del 2020

Convenient, necessari, indispensable, inevitable.


Fa uns quinze anys es va veure amb claredat que era convenient per a Catalunya fer políticament un pas endavant significatiu. El 89% dels parlamentaris catalans van aprovar un Estatut. Encara no es parlava d’independència excepte l’encertat i poc valorat eslògan d’en Carod l’autonomia que ens cal, és la de Portugal.

La comissió del parlament espanyol va perpetrar un estatucidi i el seu inefable president Guerra va cometre l’error políticament memorable de descriure-ho burlant-se’n, perquè creia, potser encertadament, que mostrar catalanofòbia donava vots.

Lògicament, allò que havia semblat als catalans convenient es començava a dibuixar com a necessari.

També lògicament si el Guerra-socialisme pensava que la catalanofòbia donava vots, per a l’Aznarpepisme era un dogma, i que si els sociates eren amos de comissions parlamentàries els peperos eren amos de tribunals constitucionals. Doncs, au.

Allò que havia començat sent convenient, que s’havia convertit en necessari, el tribunal constitucional (no es mereix les majúscules) acabava de conferir-li la categoria d’indispensable.

Tres parlamentaris catalans van anar al congrés a demanar permís per fer una consulta d’acord amb la sacrosanta constitució. El NO va ser insultant. D’aquells tres, un està a la presó, l’altra a l’exili i del tercer no se’n sap res.

Carregats de raó, (ho capta sr. Iceta?). Vam tirar endavant. Urnes, paperetes, meses i milers i milers de votants.

Bocabadats i esmaperduts clamen fiscals i jutges: fins aquí podíem arribar. Usen, abusen, distorsionen lleis  i  sentencien. Tothom a la presó.

Allò que quinze anys abans era convenient, quatre o cinc anys més tard semblava necessari i aviat s’havia convertit en indispensable, després de la sentencia s’ha convertit en inevitable.

Sabem que inevitable del tot només hi ha la mort o la llei de la gravetat, però que molt difícilment evitables hi ha moltes qüestions. Deixem-ho així: la independència de  Catalunya de l’estat espanyol és molt difícilment evitable. Recordem: inevitable no equival a imminent.

La relació secular entre Espanya i Catalunya, queda ben definida com la relació sobirà/ súbdit. La ruptura d’aquest model de relació és el que afirmo que és inevitable.

La manifestació més contundent d’aquesta ruptura es fa pública i notòria en la persona que encarna la sobirania espanyola: el rei.

Mai més, repeteixo mai més, el rei d’Espanya es podrà presentar en públic i en obert davant de ciutadans catalans.

Qui tingui ulls per mirar, que miri i que tingui orelles per escoltar, que escolti.

17 de febrer de 2020.