dijous, 25 d’octubre del 2012

Hi ha dues batalles.


Una és molt aparent. Molt sorollosa, fins i tot estrident i esperem que no arribi a ser violenta de fets, perquè de paraules ja ho és. És la  baralla política i mediàtica. És tan sorollosa que apareix com si fos l’única de les discrepàncies existents. Aquesta la guanyarà aquella de les dues parts que es mantingui més serena, menys agressiva, més continguda, encara  que es  pensi el contrari en una societat que encara creu en la violència com a mitjà per demostrar la pròpia veritat.

Aquell contendent que estigui més a prop de la modernitat, tindrà molt avantatge sobre l’altre. Per això és necessària la participació en el debat d’intel·lectuals, economistes, sociòlegs, historiadors  i fins i tot filòsofs que interpretin cap a on va la humanitat i cap a on hauria d’anar. Aquesta ha de ser la prioritat de futur de Catalunya, i  em sembla que en aquest camí estem  força ben acompanyats.

Però hi ha una altre conflicte qui a mi em sembla més important i que  em preocupa més  tot i ser menys agut i poc analitzat. Hi ha animadversió entre el poble català i el poble espanyol? Individualment i persona a persona és probable que no. Vaja, és segur que no. 

Però si que hi ha discrepàncies i diferències suficientment grosses per fer aparèixer  entre bona part de les societats respectives elements que provoquen  malvolença i fins i tot animadversió amb molts graus d’intensitat diferents.

Per a molts  catalans,  el més evident és la dificultat  d’una gran majoria del poble espanyol d’entendre i acceptar  la intensitat del fet diferencial, que fa que una gran part dels catalans se  sentin país i poble integrals i complets. Precisament aquesta falta de veure el fet diferencial fa que molts espanyols creguin que els catalans només són uns mals espanyols i res més.

Al conjunt de la peninsula Ibèrica no hi ha gaire tradició de donar protagonisme al poble i per tant als pobles. És a dir, no n’hi ha gens. En realitat el poble sempre ha fet nosa a totes les elits dominants. I en això és on Espanya s’ha distingit notablement de les societats més modernes europees. Des de la il·lustració  -tot per al poble però sense el poble- fins al  franquisme  -España, es una unidad de destino en lo universal-.

La singularitat del moment actual és que a Catalunya el protagonisme l’ha agafat el poble. L’ha anat agafant durant els últims anys. Ben bé 10, encara que sembli que només s’ha manifestat els dos últims.

 Aquesta és l’altra batalla que deia al principi. Per un costat el poder d’un estat, poder gran però potser no tant com ells creuen, i per altra banda un poble que ha pres consciència de si mateix. Certament la lluita semblarà entre poders politics, i tothom parlarà de partits i de líders, però l’autèntica batalla té una altra dimensió.

      24 d’octubre de 2012.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Ha fallat el model.


Cap als anys 70 al sud-oest asiàtic van començar a emergir economies d‘un nou model. Les dues primeres van ser Singapur i Hong Kong, ciutats sense rerepaís que van basar el creixement en el comerç internacional i les finances. Moure diners en grans quantitats per tot el món. Es va començar a parlar de ciutats globals. L’economia global era el futur.

Molt  aviat altres ciutats es van apuntar a l’invent. Seul i  Taipei, aquestes ja amb país al darrere, Corea del sud i Taiwan. Foren conegudes com els quatre tigres asiàtics, i Estats  Units  hi jugava fort. La idea es va estendre per tot el món… i va arribar a Madrid. Madrid havia de ser una ciutat global. Rebia tots el diners que recaptava hisenda a tot l’estat, més tots aquells que venien d’una encara molt generosa Europa, és a dir una Alemanya rica. 

Madrid rebia diners. I partia i repartia, i tothom sap quina part es queda qui això fa. (Nota aclaridora innecessària: quan dic Madrid vull dir aquell, i només aquell que figura a l’article 5 de la Constitució  que diu: la capital de l’estat és la villa de Madrid).

Tenia a les mans i a les butxaques la possibilitat de fer realitat el seu somni del últims 300 anys: ser la capital global del sud d’Europa. Va créixer com cap altra ciutat europea. El seu aïllament secular es podia superar gràcies a les noves tecnologies: les tècniques d’informació i comunicació per una banda i l’aviació per una altra. Els diners i les persones hi podien arribar com a qualsevol lloc del planeta. Va absorbir la mà d’obra, els talents i les elits més ambicioses en un radi de 300 km. La meseta va quedar encallada per molts anys…

Es van produir privatitzacions d’empreses, que sense arribar als excessos de la Rússia del post comunisme, van crear unes elits afamades de guanyar diners, que no tenien cap mirament en endeutar-se fins al coll per adquirir empreses sud-americanes o d’on fos per augmentar el seu poder. Disposaven de tants diners no guanyats amb la suor del seu front, que van decidir invertir-los en el propi país en gairebé l’única riquesa de què disposaven: van començar a construir de tot, vivendes, autopistes, AVE, aeroports  i un llarg etc. que tan bé coneixem. I aquí s’hi va apuntar tot el país.

Per poder disposar de diners, sense la petita resistència dels banquers tradicionals, es van re inventar la seva entitat financera pròpia Caja Madrid i aquí hi  van fer caure milers de ciutadans, ingenus com tots els ciutadans del món.

Les dues bombolles, la financera i la immobiliària es van anar inflant sense que cap autoritat hi digués res… com ha acabat -que encara no ha acabat- ho sabem tots, però sí sabem que aquell model de fer de Madrid una ciutat global s’ha desinflat com un globus.

       18 d’octubre de 2012.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Allò que era impensable.


Anys desprès de deixar l’escola religiosa on havien estudiat  junts es troben dos amics parlant d’ateus  i ateisme. Com pot ser que tu que eres dels més religiosos i fidel creient en Déu ara pensis que no existeix  res que mereixi tal nom? Molt senzill, perquè això que penso ara, abans no sabia que es podia pensar.

Hi ha idees tan arrelades en l’entorn en què vivim, tan mamades, tan apreses, que  la seva negació no pot ser pensada. Si més no per la gran majoria de ciutadans. No poden ser pensades socialment.

Això pensava  amb la idea de la independència de Catalunya.  Socialment no podia ser pensada, i de cop i  volta ens hem trobat que sí i ens hem posat a pensar-hi com si ho haguéssim fet tota la vida. Individualment ja hi havia que ho feia però sense gran incidència en el conjunt.

Ha passat que totes les altres solucions han adquirit la categoria de no pensables. Ningú pensa que en un termini no secular, pensadors, politics, bisbes  o banquers espanyols arribin a intuir que fora bona solució proposar per exemple un parell de lleis de la més elevada categoria que garantissin sense possibilitat de marxa enrere en el futur que:

1-             El parlament de Catalunya, elegit democràticament entre tots els seus ciutadans, té competències plenes i  exclusives sobre els usos lingüístics, en tots el àmbits, dintre del propi territori.

2-          El govern de la Generalitat de Catalunya té competències plenes i exclusives per recaptar la totalitat dels impostos generats  en el propi país, i de negociar la seva participació econòmica en les despeses i serveis produïts  fora de les seves fronteres. 

Com que sembla que res semblant a això és pensable  succeeix que la independència que no era la millor solució possible, s’ha convertit en l’única solució pensable. I llavors es converteix en la millor solució possible.

17 d’octubre de 2012.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Salgari.


Fa una pila d’anys, quan els meus autors predilectes eren Zane Grey, Sabatini i Salgari, vaig llegir una novel·la d’aquest últim, de la que no recordo ni el títol ni l’argument, però sí el primer capítol.

Un veler salpa d’un port de l’Índia carregat t’especies i d’animals exòtics cap a Europa. Porta engabiats a la bodega quatre magnífics tigres de Bengala. Tot sembla anar molt bé, però Salgari és Salgari. 

De sobte, el grumet (jo sempre m’identificava amb el grumet) des de dalt del pal major crida “Vaixell a popa”.  Ja hi som, pensa el capità, ja tenim aquí els pirates, mentre el contramestre avisa d’una negra nuvolada a proa.

Resumint. Arriben els pirates, aborden la nau i comença una dura lluita. Comença al mateix temps una tempesta tropical, que fa ballar com una baldufa (això cal dir-ho sempre) l’embarcació. Una trabucada mal dirigida fa explotar la santabàrbara i provoca un incendi a bord. El tigres, esverats trenquen les gàbies i pugen a coberta. L’espectacle és dantesc (això també cal dir-ho sempre).

Els primers que troben els tigres són els pirates. Es mengen la pota bona del capità pirata i la resta fuig com ànima que porta el diable (sic). Els tigres s’esveren tant amb el foc que tots quatre a l’hora com deixebles de la Tarrés es llancen al mar. Amb tot això una onada gegantina passa per sobre de la coberta de la nau i apaga l’incendi.

Artur, el capità, abans de posar rumb a Ítaca es reuneix amb els seus, mariners, grumet i tot (jo no hi volia faltar) i els explica qui eren els pirates que ens volen robar i reduir-nos a l’esclavatge. Li diem que ja ho sabíem. Vol aclarir que la tempesta existeix i que ataca bons i dolents. També li diem que ja ho sabem. Que el focs intencionats o no s’han de prevenir i això exigeix un esforç de tothom. D’acord, li diem. I els tigres? Què hi feien quatre tigres a la bodega? Qui els hi havia posat? Quin significat tenen en aquesta història, tan mal recordada?

Jo no ho sé. Si el senyor Niño Becerra o el senyor Sala Martin ho saben o bé algú de vosaltres ho sap, seria bo explicar-ho.

10  d’octubre de 2012.