dijous, 18 d’octubre de 2012

Allò que era impensable.


Anys desprès de deixar l’escola religiosa on havien estudiat  junts es troben dos amics parlant d’ateus  i ateisme. Com pot ser que tu que eres dels més religiosos i fidel creient en Déu ara pensis que no existeix  res que mereixi tal nom? Molt senzill, perquè això que penso ara, abans no sabia que es podia pensar.

Hi ha idees tan arrelades en l’entorn en què vivim, tan mamades, tan apreses, que  la seva negació no pot ser pensada. Si més no per la gran majoria de ciutadans. No poden ser pensades socialment.

Això pensava  amb la idea de la independència de Catalunya.  Socialment no podia ser pensada, i de cop i  volta ens hem trobat que sí i ens hem posat a pensar-hi com si ho haguéssim fet tota la vida. Individualment ja hi havia que ho feia però sense gran incidència en el conjunt.

Ha passat que totes les altres solucions han adquirit la categoria de no pensables. Ningú pensa que en un termini no secular, pensadors, politics, bisbes  o banquers espanyols arribin a intuir que fora bona solució proposar per exemple un parell de lleis de la més elevada categoria que garantissin sense possibilitat de marxa enrere en el futur que:

1-             El parlament de Catalunya, elegit democràticament entre tots els seus ciutadans, té competències plenes i  exclusives sobre els usos lingüístics, en tots el àmbits, dintre del propi territori.

2-          El govern de la Generalitat de Catalunya té competències plenes i exclusives per recaptar la totalitat dels impostos generats  en el propi país, i de negociar la seva participació econòmica en les despeses i serveis produïts  fora de les seves fronteres. 

Com que sembla que res semblant a això és pensable  succeeix que la independència que no era la millor solució possible, s’ha convertit en l’única solució pensable. I llavors es converteix en la millor solució possible.

17 d’octubre de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari