divendres, 19 d’octubre de 2012

Ha fallat el model.


Cap als anys 70 al sud-oest asiàtic van començar a emergir economies d‘un nou model. Les dues primeres van ser Singapur i Hong Kong, ciutats sense rerepaís que van basar el creixement en el comerç internacional i les finances. Moure diners en grans quantitats per tot el món. Es va començar a parlar de ciutats globals. L’economia global era el futur.

Molt  aviat altres ciutats es van apuntar a l’invent. Seul i  Taipei, aquestes ja amb país al darrere, Corea del sud i Taiwan. Foren conegudes com els quatre tigres asiàtics, i Estats  Units  hi jugava fort. La idea es va estendre per tot el món… i va arribar a Madrid. Madrid havia de ser una ciutat global. Rebia tots el diners que recaptava hisenda a tot l’estat, més tots aquells que venien d’una encara molt generosa Europa, és a dir una Alemanya rica. 

Madrid rebia diners. I partia i repartia, i tothom sap quina part es queda qui això fa. (Nota aclaridora innecessària: quan dic Madrid vull dir aquell, i només aquell que figura a l’article 5 de la Constitució  que diu: la capital de l’estat és la villa de Madrid).

Tenia a les mans i a les butxaques la possibilitat de fer realitat el seu somni del últims 300 anys: ser la capital global del sud d’Europa. Va créixer com cap altra ciutat europea. El seu aïllament secular es podia superar gràcies a les noves tecnologies: les tècniques d’informació i comunicació per una banda i l’aviació per una altra. Els diners i les persones hi podien arribar com a qualsevol lloc del planeta. Va absorbir la mà d’obra, els talents i les elits més ambicioses en un radi de 300 km. La meseta va quedar encallada per molts anys…

Es van produir privatitzacions d’empreses, que sense arribar als excessos de la Rússia del post comunisme, van crear unes elits afamades de guanyar diners, que no tenien cap mirament en endeutar-se fins al coll per adquirir empreses sud-americanes o d’on fos per augmentar el seu poder. Disposaven de tants diners no guanyats amb la suor del seu front, que van decidir invertir-los en el propi país en gairebé l’única riquesa de què disposaven: van començar a construir de tot, vivendes, autopistes, AVE, aeroports  i un llarg etc. que tan bé coneixem. I aquí s’hi va apuntar tot el país.

Per poder disposar de diners, sense la petita resistència dels banquers tradicionals, es van re inventar la seva entitat financera pròpia Caja Madrid i aquí hi  van fer caure milers de ciutadans, ingenus com tots els ciutadans del món.

Les dues bombolles, la financera i la immobiliària es van anar inflant sense que cap autoritat hi digués res… com ha acabat -que encara no ha acabat- ho sabem tots, però sí sabem que aquell model de fer de Madrid una ciutat global s’ha desinflat com un globus.

       18 d’octubre de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari