divendres, 16 de novembre de 2018

Campanes.


Si us perdeu per Osca, no deixeu de visitar el palau reial del segle XII. Per una escala de pel·lícula de por pujareu fins a una habitació que ells anomenen la cambra de la campana.

Com que suposo que ara ja no s’estudien aquestes bajanades, deixeu-me que us en faci cinc cèntims. El rei d’Aragó, Ramir II en quedar vidu es va  fer monjo sense abdicar, i els seus vassalls es van esvalotar. No sabent què fer va anar a consultar-ho a l’Abad d’un monestir proper. L’home com que havia fet vot de silenci  acompanyà el rei a un camp de blat proper i sense dir res, començà a tallar la punta d’aquelles espigues que sobresortien més.

Al rei li va quedar clar. Va convidar a palau els nobles i no se sap si abans o després de cruspir-se un porc senglar els va tallar el cap a tots. Va penjar els caps en cercles formant una campana i el cap del capitost penjant al mig  com si fos el batall. Les campanades se sentirien per tot el regne.

Sembla ser que la Soraya Santamaria es va inspirar en aquesta llegenda quan va proclamar joiosa “hemos descabezado el prusés”  i va esperar que les campanades ressonessin per muntanyes i valls… però res, cap batallada, ni un trist dring. Que cony passa? Millo, Albiol?... Senyu, és que el batall de la campana se n’ha anat a Bèlgica.

Entendre i enfocar el segle XXI amb mentalitat del XII, pot fer molt mal a la víctima, però du a la derrota l’actor.

L`Estat espanyol i la seva parafernàlia vol creure que el conflicte a Catalunya és la creació d’uns quants individus que amb interessos espuris  han arrossegat  milers de persones a l’heretgia, al delicte o a l’error, que els han abduït, que els han enganyat, que els han traït. Dic, vol creure, perquè creure-ho és l’única autojustificació al seu comportament. Però de veritat s’ho creu?

Tots aquests jutges tan imponents, fan veure que donen per bones les explicacions dels seus politics, dels seus guardiescivils, dels comentaris del seus comunicadors, dels judicis del seus companys de feina. Han sentit tocar campanes i no saben on.

Justament allò que em fa dir i repetir que de final només n’hi ha un de pensable, és precisament aquest immens error que comet la gairebé totalitat de l’estat espanyol en definir el seu enemic. Perquè el seu enemic sóc jo, que no sóc ningú, però que sóc milions, i ho és un considerable conjunt d’economistes, historiadors, esportistes, arquitectes i enginyers… de primeríssima fila i també, i només també, molts politics.

Els politics són preses fàcils, cosa que els fa mereixedors d’un immens respecte per part meva. Els hem d’agrair que formin la primera línia de defensa davant tots aquells que volen que sonin campanades a mort sobre tot signe de catalanitat.

El dia que esperin que obedients entrem amb el cap cot a la seva escola a espanyolitzar-nos, aquell dia farem campana.

I donarem la campanada.

Ni por ni pressa. Perseverança .


Cap comentari:

Publica un comentari