dissabte, 4 de gener de 2020

Espanya, un cas de manual.


Aquells  Estats que evolucionen d’una  dictadura no derrotada militarment a una  democràcia, passen per un seguit d’estadis cada vegada més estudiats i millor coneguts.

Un dels estudiosos més valorats és Dimitri Furman, rus ja mort, que va analitzar en profunditat l’evolució post soviètica  de diversos països alliberats de Moscou.

Anomena com “Democràcia Imitativa” la situació política creada que es caracteritza per la lluita més o menys violenta entre  formes democràtiques i fons ademocràtic.

A partir de llavors hi ha partits politics, hi ha eleccions, hi ha parlaments, etc. fins i tot la Unió Europea concedeix una mena d’aprovat general  a aquells Estats que en volen formar part.

La característica més comú a qualsevol model de dictadura és  l’autoritarisme, que concentra tots els instruments de poder en un grup molt reduït de persones, i que quan es  manté en el poder més d’una generació produeix sobre una majoria de ciutadans l’efecte  devastador mental i moral  d’acceptació de la situació com a normal. Per activa o per passiva.

Aquesta acceptació més o menys conscient de l’autoritat com un bé necessari, i poc  o gens modificable, és el que  genera aquell fons ademocràtic  que deia Furman i que és aprofitat pels hereus del dictador no derrotat.

Els és força fàcil canviar l’instrument anterior de domini -l’exèrcit- per un altre instrument estatal -la judicatura- que com l’anterior té una estructura vertical i autoritària. Obediència i respecte màxims al superior.

Deia fa poc Elisa Beni que un Jutge (esquerrós, ei) li havia explicat que una gran majoria de fiscals i molts jutges del grossos, eren votants i alguna cosa més de l’ultradreta. Com no podia ser d’altra manera, afegeixo, jo.

L’estat espanyol és doncs un exemple de manual. Democràcia Imitativa.

De fet, quan mort el dictador amb tota mena de bombos i platerets, es va proposar la celebèrrima transició amb grans dubtes per part de molts ciutadans, se’ns intentava tranquil·litzar dient que igual que s’aprèn a caminar, caminant, aprendríem a ser demòcrates, votant la Constitució.

Santa Innocència.

Santa, però no eterna. La innocència es perd i quan passa ja no es torna a recuperar mai més. Ni els individus  ni els pobles.

El panorama és d’una claredat palesa, i tot i que el camí mostri aparents alts i baixos, persegueix una fita molt ben definida, menys llunyana cada dia.

La pregunta que s’han de fer, quan més aviat millor, tots els defensors d’aquest bé d’ordre superior que segons ells és la Unidad de España,  és aquesta:

D’ençà que fa 10 anys es va posar en mans de jutges la defensa d’aquesta unitat  n’ha sortit reforçada?

I la pregunta que els  fem nosaltres:

Són conscients de la profunditat del dolor que han ocasionat? …

Als ulls d’analistes, politics i d’historiadors segurament Espanya és un cas de manual, als ulls nostres…¡Senyor, perdoneu-nos els mals pensaments!

4 de gener de 2020…com passa el temps.



Cap comentari:

Publica un comentari