Aquells Estats que evolucionen d’una dictadura no derrotada militarment a una democràcia, passen per un seguit d’estadis cada
vegada més estudiats i millor coneguts.
Un dels
estudiosos més valorats és Dimitri Furman, rus ja mort, que va analitzar en
profunditat l’evolució post soviètica de
diversos països alliberats de Moscou.
Anomena com
“Democràcia Imitativa” la situació política creada que es caracteritza per la
lluita més o menys violenta entre formes
democràtiques i fons ademocràtic.
A partir de
llavors hi ha partits politics, hi ha eleccions, hi ha parlaments, etc. fins i
tot la Unió Europea concedeix una mena d’aprovat general a aquells Estats que en volen formar part.
La característica
més comú a qualsevol model de dictadura és
l’autoritarisme, que concentra tots els instruments de poder en un grup
molt reduït de persones, i que quan es
manté en el poder més d’una generació produeix sobre una majoria de
ciutadans l’efecte devastador mental i
moral d’acceptació de la situació com a
normal. Per activa o per passiva.
Aquesta
acceptació més o menys conscient de l’autoritat com un bé necessari, i poc o gens modificable, és el que genera aquell fons ademocràtic que deia Furman
i que és aprofitat pels hereus del dictador no derrotat.
Els és força
fàcil canviar l’instrument anterior de domini -l’exèrcit- per un altre
instrument estatal -la judicatura- que com l’anterior té una estructura
vertical i autoritària. Obediència i respecte màxims al superior.
Deia fa poc
Elisa Beni que un Jutge (esquerrós, ei) li havia explicat que una gran majoria
de fiscals i molts jutges del grossos, eren votants i alguna cosa més de
l’ultradreta. Com no podia ser d’altra manera, afegeixo, jo.
L’estat
espanyol és doncs un exemple de manual. Democràcia Imitativa.
De fet, quan
mort el dictador amb tota mena de bombos i platerets, es va proposar la celebèrrima
transició amb grans dubtes per part
de molts ciutadans, se’ns intentava tranquil·litzar dient que igual que s’aprèn
a caminar, caminant, aprendríem a ser demòcrates, votant la Constitució.
Santa Innocència.
Santa, però
no eterna. La innocència es perd i quan passa ja no es torna a recuperar mai més.
Ni els individus ni els pobles.
El panorama
és d’una claredat palesa, i tot i que el camí mostri aparents alts i baixos, persegueix
una fita molt ben definida, menys llunyana cada dia.
La pregunta
que s’han de fer, quan més aviat millor, tots els defensors d’aquest bé d’ordre
superior que segons ells és la Unidad de
España, és aquesta:
D’ençà que
fa 10 anys es va posar en mans de jutges la defensa d’aquesta unitat n’ha sortit reforçada?
I la
pregunta que els fem nosaltres:
Són
conscients de la profunditat del dolor que han ocasionat? …
Als ulls
d’analistes, politics i d’historiadors segurament Espanya és un cas de manual, als
ulls nostres…¡Senyor, perdoneu-nos els mals pensaments!
4 de gener
de 2020…com passa el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada