dijous, 19 de desembre del 2019

Constitució espanyola.


Preàmbul…

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions

Oh, que bonic!

I a continuació més de 40 pàgines i 13 x 13 = 169 articles  per disminuir desmentir o simplement anul·lar qualsevol lectura que vulgui fer efectives aquestes  paraules tal com sonen.

I per si  fos que algun ingenu vol fer un pas endavant en la direcció que tan clarament marca aquest preàmbul, no costa gens ni mica, trobar en aquesta mateixa constitució, articles, estaments, arguments i persones disposades i legitimades per tancar-lo a la presó una dotzena d’anys .

 Preàmbul, significa Abans de començar a caminar però no diu res de quin camí cal seguir.

La finalitat exitosa d’aquest preàmbul de la Constitució fou aconseguir uns quants centenars de milers de SÍ, de catalans d’aquells  que firmen un document sense llegir-lo del tot.

Una quants centenars més, van votar SÍ, perquè, ei amb bon criteri, sabien que votar NO, equivalia a uns quants anys més de dictadura en estat pur, cosa que només sabem què vol dir una escassa tercera part dels ciutadans actuals.

Tot i aquesta escassíssima legitimitat, allò va servir per sortir de la presó. Això sí, per la porta del darrere i sense allunyar-nos gaire...

Tinc entre mans un magnífic llibre d’ Ivan Krastev i Stephen Holmes, La luz que se apaga, que no té res a veure  amb catalans ni espanyols. Estudia i analitza els canvis dels països  ex-comunistes de l’est d’Europa (principalment Polònia i Hongria) des de l’eufòria de la caiguda del mur fins l’actual triomf del populisme  més reaccionari.

Assenyala dues causes d’aquest aparentment ràpid pas des de l’alegria d’haver conquerit la llibertat democràtica al retorn a actituds autoritàries.

En primer lloc, la nova  generació no té experiència viscuda de la dictadura i la coneix com un fet històric del passat que li han explicat però que no ocupa un lloc preeminent vivencial i que tendeix a oblidar.

La segona causa, - i copio literalment- les antigues elits van participar en el desmantellament i van contribuir de forma important en la naturalesa pacifica da la transició. El resultat fou que van seguir sent els  millors posicionats per transformar el capital simbòlic que posseïen, en capital financer i polític.

Les dictadures, de  les quals van fugir els europeus del sud  i els europeus de l’est, eren radicalment oposades però enormement similars en tant que dictadures.

Ni ells ni nosaltres hem arribat mai a respirar democràticament. Les minories dominants en un i altre cas no han variat substancialment.

Però deixeu-me ser pretensiosament optimista. Crec  que ho tenim molt millor nosaltres que els polonesos o  els hongaresos.

A l’Estat espanyol ha aparegut una  esquerda, que no para d’engrandir-se.

La histèria s’ha apoderat de totes les altes instàncies  que  volen tapar l’esquerda amb grapats de fang que no fan més que embrutar l’aigua que no para de rajar. Aigua bruta que la pudor que fa puja  Pirineus enllà, amb la no prou ponderada ajuda de Llarenas, Marchenas i Borrells i uns quants més. 
No tots, però alguns europeus tenen el nas fi.

Diu un proverbi xinès; “quan un mur amenaça caure, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer”.

Aquí en tenim 2.000.000 empenyent.

18 de desembre de 2019,


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada