dimecres, 8 d’abril de 2015

Geografia.

Del vell batxillerat del meu temps, l’assignatura que més m’agradava era Geografia i Història. Les dues juntes, i en aquest ordre. Significava que la geografia era abans de la història. De tots els factors que condicionen la Història de qualsevol poble o país el més immutable és el conjunt de components que genera tota geografia. No cal dir a l’inici de totes les civilitzacions en què l’Home depenia absolutament de l’entorn més proper.

També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.

Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.

Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.

Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.

El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.

Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.

Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.

Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.

Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.

Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.

Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).

Podien decidir tres camins:

1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.

2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.

3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.

No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.

Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.

És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?

Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.

7 d’ abril de 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari