Durant dos o tres mesos no passarà res massa significatiu. Hi haurà paraules abundants. Desqualificacions a dojo. Desapareixerà algú i apareixeran nous pretesos protagonistes. Tot plegat poca cosa.
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada