diumenge, 8 d’octubre de 2017

Parlem? Parlem.

30 de setembre de 2005. El parlament de Catalunya aprova per 120 vots a favor 15 en contra el nou estatut de Catalunya. 89% a favor 11% en contra. En acabar la sessió parlamentària l’expresident de la Generalitat felicita el president i el futur president (Pujol, Maragall, Mas) textualment diu heu fet molt bona feina.

30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.

10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.

Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.

El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.

El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.

Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.

A l’altre costat no escoltava ningú.

El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.

Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.

Parlem, diuen. Hablemos.

Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?

Parlem?

7 d’octubre de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari