divendres, 24 de novembre de 2017

Espanya té un greu problema.

I no és Catalunya. L’anomenat conflicte català no és res més que una conseqüència d’aquest greu problema.

La principal mancança que té Espanya -conjunt d’estat i ciutadans- deriva del fet d’haver arribat tard al segle XX europeu.  No havia atrapat a Europa en tot el segle  XIX, només Catalunya s’hi havia apropat.

Les tres dècades -del 1950 al 1980- han passat a la història europea com els gloriosos trenta anys.

Acabada la brutal guerra mundial l’any 45 i després de 5 anys de terrible  misèria va haver-hi un esclat d’energia i un aprofitament al màxim del pla Marshall, d’ajuda americana.

Espanya en va quedar fora per culpa del seu Estat i de la seva classe dirigent. Els seus ciutadans no existien. Ni per a Europa ni per als seus propis dirigents. Franco va morir, i Europa va admetre a Espanya just quan Europa començava a frenar el seu entusiasme .

Però 40 any de franquisme no s’obliden aviat, i molt menys quan els seus hereus havien tingut temps de sobres per preparar la gran transacció (mal anomenada transició) en què a canvi del reconeixement exigit per Europa, d’uns quants drets civils dels ciutadans (força correctes val a dir) van conservar totes les estructures de poder, totes les cúpules militars, econòmiques, policials, judicials, fins i tot eclesiàstiques que mantenien intactes tota la seva ideologia i tota la seva corrupció, d’on creieu que ha sorgit la corrupció actual?

Ja sabem que d’un  pare franquista no en surt necessàriament un fill igual però també sabem que de 100 pares franquistes en surten 80 fills que ho són. Per dissimular una mica van afegir-hi  la cirereta monàrquica i de passada com qui no vol la cosa una amnistia universal per aconseguir que les generacions futures no sabessin mai que van ser 40 anys de dictadura feixista.

Es va votar i aprovar la Constitució. Sí senyor, amb gran majoria, però...

Els dos estats d’ànims que dominaven els ciutadans aquells dies eren la por i l’urgència.

Dues pèssimes conselleres per aprovar o rebutjar una Constitució.

Por pel soroll de sabres i pistoles (no pilotes de goma) i urgència per sortir de la presó després de 40 anys (tot el país era una presó). Qui no ho ha viscut no es pot imaginar com són de llargs.

Uns altres 40 anys després els catalans no tenim por però comencem a tenir pressa, per poder ajudar els espanyols a resoldre el seu greu problema. Si ens deixen.

Espanya té un gran problema, i no és Catalunya.


20 N, de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari