Ni pressa ni por.

O com diu el president Puigdemont paciència, perseverança, perspectiva.

Ho repeteixo una vegada i una altra. Avui estem més a prop de la llibertat que ahir i demà més que avui. Per fort que sigui el soroll aquests dies, d’aquí un mes no se sentirà gaire i d’aquí un any ens costarà recordar-ho.

No hi ha cap altre final possible que una llarga negociació entre iguals al voltant d’una taula  rodona amb president, moderador i notari neutrals.

Totes les situacions que no siguin d’aquest format fracassaran. Els intents per entorpir aquest camí poden endarrerir-lo, però no canviaran el resultat final.

                                     ……………………………………………

Una altra vegada a mig escriure el soroll ambient em talla la concentració.

Vaig ser engendrat i parit en una república i es veu que podré plegar en una república i entremig 85 anys de tot, guerra, dictadura franquista, feixisme, postfranquisme acompanyat de neofalangisme, i finalment tornada als orígens.

Bufa. Renoi. Coi. Siguem ben parlats que no costa una punyetera merda.

Sento dir que la independència divideix els catalans en vencedors i vençuts. Es veu  que és millor tots units i tots vençuts com fins ahir. I si intentem senzillament ser tots més lliures?

Què passarà avui i què passarà la setmana que ve no ho sé. Sang, suor, esforç i llàgrimes? No ho crec. Sang, gens; bé potser alguna sang d’algun nas, esforç, moltíssim (per cert, al títol de la pel·lícula, esforç no hi figurava) suor la que calgui i llàgrimes, moltes d’alegria.

Hi ha dos factors bàsics que ningú canviarà. El factor humà: hi ha milions de catalans que volem la independència i no canviarem d’opinió. I tal com van les coses cada dia en serem més.

I el factor econòmic.

Un estudi de l’economia mundial es basa en les anomenades megaregions. Conjunts de territoris i ciutats relacionats entre si amb continuïtat industrial,   comercial , comunicacions, amb ports, aeroports de primer ordre, etc., amb independència de pertànyer o no al mateix estat.

La quarta megaregió europea i onzena en el rànquing mundial és l’anomenada Barcelona –Lyon que abraça des de Lió fins a Murcia. Pels ports de València i Barcelona arriben mercaderies a través de l’ampliat canal de Suez des de tot Àsia. La capital econòmica d’aquesta megaregió és Barcelona però les capitals polítiques són París i Madrid. Aquesta última està (mireu el mapa) desconnectada de cap altra regió econòmica i del seu propi entorn. La comunitat  de Madrid té una densitat de població de més de 800 hab. per km2. El seu hinterland (les dues Castelles i Extremadura), gairebé 25 vegades més gran, té 26 hab. per km2. És econòmicament i socialment insostenible.

 

(Imatges tretes dun dossier de la Vanguardia. El corredor del Mediterráneo. Novembre del 2017).

 

Ni París ni sobretot Madrid volen sentir parlar de perdre el domini polític de la  megaregió mediterrània, i al mateix temps saben que qualsevol disminució de l’activitat  econòmica de la regió seria molt negativa per a França i fatal per a Espanya. I això  fa angúnia a Europa. I Catalunya té aquesta eina a la mà.

Si Catalunya juga bé les cartes  (i crec que ho està fent), tant el factor humà com el factor economia, ens portaran inevitablement al final de:

El somni vell

sovint trencat

du el nom etern

de llibertat.

(S. Espriu)

30 d’octubre de 2017.