divendres, 15 de setembre de 2017

Som molts i ho volem molt.

Ho volem moltíssim com nens una joguina nova i com vells una esperança antiga.

Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...

Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.

Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.

Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.

I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.

La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.

Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari