Democràcia?

 

Sisplau, no ens cansem de parlar-ne, fins que n’hi hagi al menys una, una DEMOCRÀCIA al món, on sigui, i que pugui servir de model a tants intents  amb certa bona voluntat, però amb resultats més aviat discutibles.

El Franquisme s’autodefinia “democràcia orgànica”.

El comunisme es presenta com a “democràcia popular”.

Del que  tenim ara en diem  “ democràcia  representativa”.

Però “democràcia democràtica” no n’hi ha cap al món.

Demos (poble), i  Kratia (poder) són una parella històricament incompatible,  que ha generat una maquillació profunda dels dos conceptes tan grans que el resultat obtingut és útil per a moltes decisions d’una poderosa minoria però poc útil per potenciar la llibertat i l’equitat  d’una immensa  majoria.

És a dir, una  democràcia amb cara i ulls, ni existeix ni se l’espera... a no ser que:

Estratifiquem Demos i revestim Kratia amb Sofia. Amb molta saviesa.

Suposem que el titular dels drets humans, és l’individu humà, no divisible però necessariament associatiu, tan biològicament com territorialment. És conseqüència d’aquesta necessitat d’agrupament on hi trobem l’origen de tot el bé (i molt  del mal) social, de tot progrés i de tota civilització, i també conseqüència d’aquesta necessitat d’associar-se és la causa que la titularitat de l’individu sobre els seus propis drets humans  passi a ser gestionada velis nolis                (sisplau per força) per la comunitat de la qual en forma part. Els drets humans s’han convertit, per a be i per a mal, en drets socials.

De fet, l’individu, sol, és perfectament inútil i prescindible, i no té més sortida que compartir els “seus” drets amb els dels seus  veïns. És aquest petit pas de “drets de l’home” a “drets humans” la font de tot el  desori actual. Un a un tots els individus tenim els mateixos  drets humans, però fins que aquests drets individuals no s’han transformat en drets civils, no s’han pogut gestionar ni poc ni gens. Gestionar Drets, heus aquí el dilema.

Per l’inevitable necessitat de viure en comunitat, els drets individuals són pura flatus voci si la comunitat en què li ha tocat viure no els ha transformat sense rebaixar-los, en drets col·lectius.

Més aviat d’hora que tard, els grups s’estratifiquen i els drets, també. Prediquem igualtat  i practiquem l’antítesi. Escrivim llibres grossos i magnífics sobre la igualtat  i mirem embadalits  festes de coronació. (Hi ha mal nascuts que diuen que miraríem més enlluernats si per millorar la democràcia tornés a funcionar la guillotina, això, sí, amb un motor elèctric silenciós, que no estem per massa soroll).

Els països petits -mida Catalunya- tenen molt més altes probabilitats de ser més justos amb els seus ciutadans, menys agressius amb els seus veïns i millor integrats en qualsevol de les organitzacions d’Estats  universals.

Recordeu que Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Bèlgica i Holanda surten en tots els estudis com a millors democràcies que França, Anglaterra o Alemanya essent la magnitud de la població  la diferència més notable.

Si el que es pretén és millorar la llibertat dels humans, l’equitat entre ells i la  pau entre pobles no hi ha cap dubte que estratificar el poder i apropar-lo als ciutadans és l’únic camí vàlid…

ERGO: Catalunya Independent.

30 de juny del 2023.