dimarts, 22 de setembre de 2015

Confiança.

La més notable diferència entre la política espanyola i la catalana radica en un fet no entre polítics. La desconfiança entre ciutadans i politics inicialment és força similar, però allò que al meu entendre és radicalment diferent és la confiança del poble amb si mateix.

Les quatre o cinc últimes manifestacions d’una gran part del poble català han estat indiscutiblement una mostra extraordinària de confiança mútua i recíproca entre multituds de ciutadans que ens desconeixíem entre nosaltres, però que ens reconeixíem com a poble. Hem fet esforços -a les quatre ultimes he assistit amb més de 80 anys- hem suportat empentes i embussos, ens han acusat d’immorals, de delictius i d’estúpids, però ens hem donat la mà, hem somrigut i hem cantat. Tot això només ho pot fer un poble que confia en ell mateix.

Tant hi confia en si mateix que ha forçat la seva classe dirigent -política i econòmica també- a confiar-hi. Val a dir que molts dels components d’aquests dirigents estaven força predisposats a fer-ho.

Per altra banda, cal remarcar l’escassa confiança entre poble espanyol i els seus dirigents que es va demostrar indecorosament a la mort del vell assassí.

La desconfiança era -i em penso que continua sent- tan gran que no es van atrevir a preguntar una cosa tan fonamental per iniciar un nou camí, si volien monarquia o república: España, mañana serà republicana. Cridaven les multituds.

S’oblida molt fàcilment que la confiança és la característica humana que exigeix més reciprocitat. Si vols que l’altre confiï en tu, tu has de confiar en l’altre. Ja des de Confuci se sap que la condició més necessària per governar és tenir la confiança del governat i que per tenir aquesta confiança és imprescindible confiar en ell.

Estic profundament convençut, per vivències pròpies, que en aquest camp els catalans portem un gran avantatge.

En tenim una altra més terrenal que se’n diu imaginació, fins i tot per solucionar el terrible problema del futbol. Proposaríem fer una lliga Ibèrica, invitant el Benfica i el Porto i algun altre a participar-hi. Com tothom sap cada vegada més al món del futbol qui mana és l’economia i pocs es negarien a participar en retransmissions per tele d’un Barça- Benfica o d’un Madrid-Oporto. Ja se sap que qui paga mana. Això sí amb esperit esportiu.

DIC. Democràcia, imaginació, confiança. Bon triplet d’atac. I de defensa.

Cap comentari:

Publica un comentari