dimarts, 7 d’agost de 2012

Bèlgica i/o Txecoslovàquia.

La pregunta és: Per què a flamencs i valons els costa tant separar-se i a txecs i eslovacs els va costar tan poc? En els dos casos hi ha dues llengües, dues cultures properes però identificables.  Tots dos exemples formen part de l’Europa més clàssica i més civilitzada.

La diferència més notable i més decisiva en els dos casos és que mentre valons i flamencs comparteixen la capital, Brussel·les, txecs i eslovacs tenen cadascun la seva capital pròpia Praga i Bratislava. La separació de dos germans siamesos units pel cap és molt més difícil que si estan units per l’estómac. En el primer cas és molt probable que un dels dos mori en l’operació. Cal afegir que en el cas de Txeco-Eslovaquia la unió entre les dues era la desconeguda regió de Moldava, que els mateixos moldaus deien que eren el guionet, molt fàcil de trencar.

Anem a allò que tots ja esteu pensant. En aquest  aspecte a quin cas s’assembla més la relació Espanya –Catalunya? L’evidència és tan gran que fa vergonya contestar.

L’eina més important que té Catalunya per afirmar la seva personalitat és Barcelona. Dins i fora de totes les fronteres. Si Barcelona fa el pas decidit cap a la llibertat, si assumeix plenament i sense ambigüitats la capitalitat d’una Catalunya amb identitat pròpia  -i està a punt de fer-ho- el camí no té marxa enrere.

Resulta indiferent la causa, tant se val que sigui l’economia, com la llengua, com l’ambició dels politics o el seu oportunisme. És igual que sigui històricament justificable o no tant. És indiferent que sigui per ideologia o per creences, per interessos o per generositat. És igual, perquè segurament hi és tot. Poc o molt però hi és tot.

L’estat d’ànim hi és. L’oportunitat hi és. Els instruments hi són. Els catalans existeixen. Barcelona és l’eina definitiva.

                               6 d’agost de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari