diumenge, 5 d’agost de 2012

Plenitud de Catalunya.


Catalunya està arribant a la plenitud de consciència nacional com no havia passat mai. Augmenta el reconeixement de la pròpia identitat. Té un desig de llibertat com mai havia tingut. Vol ser reconeguda per la comunitat de nacions, sobretot europees, com una d’elles.

Hi arriba en un moment en què els dos conceptes que més han contribuït que totes les  nacions actuals hagin aconseguit el reconeixement de les altres estiguin, si més no, ideològicament devaluats o bé a punt de ser-ho. Aquest dos conceptes, en altre temps idees-força, són la sobirania i el nacionalisme.

Aquest últim està acusat amb raó de ser la causa d’una gran majoria de guerres. I no hi fa res explicar que de nacionalismes n’hi ha d‘agressius i de defensius, essent el nostre clarament d’aquests últims enfront dels molt agressius del nord i del sud de casa nostra, fins arribar a l’absurd que els dos poden actuar com nacionalistes dominants  rebutjant el nom, però no els fets i acusant de nacionalistes excloents aquells que només volen defensar-se. Tot i així seria bo que substituíssim el mot “nacionalista” per un altre equivalent menys desacreditat. A mi personalment la qualificació de nacionalista em desagrada considerablement.

L’altre concepte en vies de devaluació és el de “sobirania”. Herència de l’ancien règim en què hi havia sobirans perquè hi havia súbdits. Els revolucionaris francesos van fer un pas endavant, dient que el que era sobirà era el poble. Molt aviat es van veure dos mals inevitables. Si hi havia un poble sobirà  hi havia pobles súbdits, dins i fora de les pròpies fronteres. Si hi havia sobirania els altres pobles sobirans eren enemics en potència. Les guerres estaven servides.

Ara es parla molt a Europa de la necessitat de cedir sobirania. Em sembla que comença a ser hora de substituir no nomes la paraula sinó fins i tot el concepte de sobirania. Allò que  més útil sembla per eliminar les sobiranies és el concepte de competències. Cal entendre que a més de definir la competència cal fixar a quin estament li pertoca exercir-la, sempre anant de baix a dalt, dotant a qui li toca administrar-la dels mitjans necessaris per poder-ho fer amb eficàcia i al mateix temps explicitant les responsabilitats corresponents.

Cal establir tant la varietat de competències com serveis que la societat vol donar als seus ciutadans. Podrien catalogar-se les competències de cada nivell com exclusives (l’estament les té ell sol i totalment), plenes (les té totalment però poden ser coordinades per un estament superior) compartides (s’entén què vol dir) .

El principi dominant és el de subsidiarietat. De baix cap a dalt. Per exemple: una llei de rang màxim que digués:

El parlament de  Catalunya, elegit democràticament entre tots els seus ciutadans, té competències plenes i exclusives sobre els usos lingüístics, en tots els àmbits dins del propi territori.

Cada vegada preocupa més el desinterès dels ciutadans per la política i el descrèdit dels politics. El sistema actual de democràcia de partits va funcionar bé, com a substitució de la democràcia de minories inaugurada pels anglesos el 1688 i perfeccionada pels francesos i americans a finals del segle XVIII.

La democràcia de partits politics està en crisi i no només per raons econòmiques. Els ciutadans desconfien dels politics i encara  més greu, els polítics desconfien dels ciutadans. Brussel·les queda massa lluny (i no el seu nen pixaner, precisament) en algunes coses vol manar massa i en altres massa poc. Cal definir-li bé i amb confiança les competències. ¿Financeres potser, amb caràcter exclusiu?

Tot plegat és segurament molt complex, no hi ha dubte, però una societat que ha desenvolupat les tecnologies de la informació i comunicació actuals, les TIC, ¿no serà capaç de resoldre el problema  de la teoria de l’acció comunitària, la  TAC?

                      3 d’agost de  2012.

Cap comentari:

Publica un comentari