dijous, 20 d’agost de 2020

El projecte dels espanyols per a Espanya.

 

Quina gran sorpresa! Els espanyols tenen per a Espanya, el mateix projecte que per a Catalunya: CAP. 

Com a mínim des de fa 200 anys.

Per poc interessat que estiguis en llegir Història, més enllà dels llibres de text del batxillerat, la funció dels quals no és ensenyar història,  veuràs que de tant en tant apareix a l’escena política espanyola un intel·lectual i fins i tot un grup que intenta dir alguna cosa sobre el tema, en veu tan baixa que aviat desapareix, amb l’ajuda inestimable d’algun militar a qui se li farà el degut monument el seu dia.

Fa poquets anys ha sorgit un grup d’universitaris força preparats, que han aconseguit fer prou soroll defensant unes idees polítiques mobilitzadores. Van buscar un nom atractiu i es van auto batejar “Podem”. I, au som-hi. A somiar.

Va ser encertat el nom?

A Praga, poc abans de la primera guerra mundial hi havia un ambient pre-revolucionari intens. Sorgien grups de tota mena amb ganes de fer política, d’alliberar-se del domini de l’imperi de Viena. Tot bullia.

El sarcàstic escriptor txec, Jaroslav Hasek contemporani del moment, explica la història d’un grup de joves  que es reunien en tavernes amagats de la policia austrohungara, per crear un partit polític revolucionari. Buscaven un nom pel partit. Se sabien perseguits, alguns empresonats, multats i maltractats.

Finalment van triar el nom, per evitar conflictes. Nom que jo aconsellaria que adoptessin els amics de Podem per tocar de peus a terra. El nom era aquest:

Partit del progrés  moderat, dins dels límits de la llei.

Sarcasmes literaris a part, el partit es va poder presentar, i va obtenir 58 vots evidentment menys vots dels que obtingué el nostrat  podemos però amb la mateixa eficiència política. La bona voluntat en política no cotitza.

És que no hi ha ningú a Espanya amb prou capacitat i poder, que pugui presentar un projecte polític atractiu, ambiciós, modernitzador? No hi és ni se l’espera? Quant de temps seguirà el sostenella y no enmendalla? Quan tardaran en acceptar que la Constitució actual va néixer amb dèficit manifest de legitimitat? I que no la van votar cap dels actuals menors de 60 anys?  Quan s’adonaran que un conjunt de lleis que es autoproclamen de facto irreformables,  exigeixen ser abolides? Només cal llegir l’article primer i veure que el punt 2 i el 3, són incompatibles.

Afirmo amb contundència que Catalunya pot ajudar molt els espanyols perquè facin tots aquests passos modernitzadors… el dia que sigui independent. Mentre uns catalans estiguin entre reixes de ferro i uns altres estiguem entre reixes constitucionals tot continuarà encallat, és a dir inevitablement anirà de mal en pitjor. Aquí i allà. Sobretot allà.

M’atreveixo a dir que el problema existencial, més gran que tenen els espanyols és la desconfiança mútua, fins i tot la por entre ells. Per això molts gallegen fins al ridícul extrem. Més perduts que un ànec en una biblioteca.

El poble que no sap qui i què és, necessita enemics per reafirmar-se. I millor, enemics interiors.

Els moros, els jueus, els heretges, les bruixes, els protestants… I, sí, els catalans.

El pas endavant que hem de fer els catalans és per a nosaltres indispensable i per a ells beneficiós. Cal que això ho entenguin a Madrid i  els únics que poden fer aquest pas són precisament la gent de podemos sempre i quan deixin de ser aquell “partit del progrés moderat dins dels límits de la llei “,  i tornin  a creure que Poden.

Veurem i veuran que molts trams del camí nostre i d’ells són paral·lels. I que la primera pedra que hem d’apartar ells i nosaltres, és la mateixa: la monarquia. I la segona l’alta magistratura, la tercera la Conferència episcopal, la  quarta…

Quina feinada¡ Covid19 a part.

Agost de 2020.

 

Cap comentari:

Publica un comentari