dimarts, 21 de juliol de 2020

Matar el pare.


Gairebé com una maledicció ha caigut sobre el “tràgico-còmic” escenari polític espanyol aquest ser o no ser de la monarquia: per salvar els quatre trastos heretats del franquisme, el fill no té més remei que matar el pare.

Tragèdia més pròpia d’Arniches que de Shakespeare, en què tots els personatges principals i secundaris són perfectament descriptibles i previsibles.

Tragèdia bufa, però tragèdia. L’argument està escrit, els protagonistes estan a dalt de l’escenari degudament maquillats, el públic expectant,  i el teló comença a pujar.

El guió el coneixem, però val a dir que no tenim clar com es desenvoluparà l’acció.

Hi haurà morts? Segrestats o evaporats?  Punyalades o trabanquetes?

El que sí sabem és que està preparada la claca i muntanyes de comentaristes que aclariran, justificaran i exalçaran el fill. L’esforç i el sacrifici que haurà fet. Explicaran la necessitat de l’acció, per salvar un bé d’ordre superior. Sagrat.

De cop li van venir dubtes. Matar el pare és molt gros, i vés a saber qui li va dir que al monestir de Poblet potser li trobarien una sortida al dilema.

Amb gran alegria (cum magna letitia) allà se’n va perquè li expliquin la història i els miracles d’un tal Pere Marginet, que no sé perquè alguns detalls li recordaven son pare.

Aquest tal Pere fou monjo de Poblet fa uns 500 anys (que per un monestir no són res) i va ocupar càrrecs financers. Aviat el van acusar que els números no sortien i el van enviar a fregar plats en sentit literal. Lògicament emprenyat va fugir del convent i va passar un parell d’anys de mala (bona) vida amb un parell de dones, una d’elles monja.

Cansat i penedit va tornar al monestir i va pronunciar aquella cèlebre frase; Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar mai més. I tan panxo cap a dins. Això tampoc no va funcionar.

Finalment va prendre la gran decisió que li donà fama i virtut eternes. Es va retirar a la cova de la Pena per les muntanyes de Prades, a fer vida de penitència i d’ajut als necessitats. La seva fama de santedat i miracles va ser tan gran que el 1415  Ferran d’Antequera, greument malat, s’encomanà a la seva pregària  i l’Elionor d’Urgell filla de Jaume d’Urgell visqué com a penitent a la cova de Nialó propera a la del Pere Marginet.

Qualsevol veí de Prades i potser algun estiuejant de Reus us pot indicar on són aquestes coves.

D’aquí ve la visita a Poblet –si no, ja m’explicareu d’on ve- dels momentàniament titulars de l’herència que els obliga a matar el pare aconsellats per Freud o enviar el pare a la cova de la Pena, aconsellats per mi, que de morts en vaig quedar tip el segle XX.

Ja sé que els monjos han de guardar secret però se’ls entén tot, i potser a la Cunillera que era per allà, li podríem estirar la llengua.

Poblet, 20 de juliol de 2020.




Cap comentari:

Publica un comentari