dilluns, 6 de juliol de 2020

Prepotència + animadversió + urgència = ...


Derrota assegurada, tard o d’hora. Menysprear  l’enemic a qui odies i que tens pressa per anorrear, et fa cometre errors que et costa molt detectar. Et fa infravalorar les possibilitats de l’altre i acabes  posant-te nerviós, cosa que no fa res més que ofuscar la  ment incrementant els errors, perdent de mica en mica la immensa superioritat real que tenies abans de començar. Com diu Boye explicant l’enorme batalla jurídica guanyada per fer europarlamentaris a Puigdemont, Comin i Ponsatí, el nostre avantatge és que el contrari sempre ha estat previsible.

Aquesta és la descripció que la historia farà del llarg contenciós, Estat-Catalunya, després d’analitzar la magnitud de les pèrdues experimentades per l’Estat, i  que no obstant ha creat una situació que fa gairebé impossible  que el gruix de l’espanyolisme se’n pugui adonar. És molt difícil baixar del burro quan penses que cavalques un cavall de pura raça.

Diuen que quan els mongols es disposaven a envair un territori rebel, s’aturaven dalt d’un turó i cadascun dels guerrers deixava una pedra a terra. Quan es retiraven un a un recollia una pedra. Comptant les pedres que quedaven al munt, sabien quantes baixes havien tingut i podien fer comptes si la incursió els havia deixat beneficis o pèrdues.

Jo, aconsellaria que cada vegada que l’estat espanyol faci una incursió punitiva més amunt de l’Ebre, quan torni a casa compti bé les togues estripades o tacades  i al mateix temps recompti quantes voluntats independentistes  ha esborrat del mapa.

 Els  intents propagandístics de l’estat espanyol per millorar la imatge, no faran res més que augmentar l’interès internacional per entendre què els provoca i em sembla molt que incrementarà l’aparició d’articles no especialment favorables a les institucions espanyoles, començant per la monarquia, i encara més nefast, contra l’alta judicatura. No hi ha cap raó per esperar que el tradicional menyspreu francès (Àfrica comença al Pirineus, deien) ni la secular desconfiança anglesa per Gibraltar (i que consti en acta l’escassa racionalitat de les dues postures) desapareguin. 

Probablement aquests menyspreu i desconfiança trobaran un bon caldo de cultiu i no solament entre els maleïts gavatxos i la pèrfida  Albion, (com ens deien els professors d’Història del Imperio Espanyol del meu batxillerat).

Pausa.

Sí, però. Catalunya també ha perdut? Sí? Ara fa just deu anys, el Tribunal Constitucional, amb goma d’esborrar tinta, liquidava les restes del “cepillado y bien cepillado”  Estatut, aprovat només pel 89% dels parlamentaris catalans.

 És a dir per sant Pere de l’any 2010 el fet polític català cotitzava a Espanya a 0, i a la resta del món la paraula Catalunya no tenia cap significat polític. Això ens donava la tranquil·litat  que féssim el que féssim no podíem perdre res, perquè no teníem res en cap d’aquests dos camps als ulls del món, Barcelona només era una ciutat que portava el nom d’un gran club de futbol i Catalunya eren 400 km. de platja.

I nosaltres vam començar a fer. Sense prepotència, sense animadversió i sense urgència. I el món va començar a mirar cap al nord-est peninsular hispànic, fins llavors tan proper i tan desconegut. Això ha passat en 10 anys i en la vida d’un país 10 anys no són res. Per negres que siguin els núvols sempre s’acaben trencant.

I ells “vinga”  enviar togues acompanyades de tricornis.

Per cert. Condemnarà Espanya la Xina per l’afer Hong Kong?

7 de juliol de 2020. Sense santfermins.





Cap comentari:

Publica un comentari