dimarts, 17 de novembre del 2020

Catalunya: una colònia imperfecta.

 

…però colònia.

Catalunya compleix gairebé totes les condicions d’una colònia des de fa tres-cents anys, com la majoria de colònies d’Europa  ara ja emancipades.

Té un parlament molt “xulo”, en què la meitat dels partits representats tenen la seu central a la Metròpoli que els mana què han de votar, i que voten d’acord amb els interessos d’allà  i l’altra meitat dels partits que està sota sospita permanent.

Té un govern que pot manar com netejar les rieres i alguna coseta més que ara no em ve al cap.

Té una policia que si se li acut detenir uns terroristes autèntics crea un malestar considerable  a la policia de “debò”, la benemèrita de tota la vida, que no li perdonarà mai.

Fa quatre dies havíem de fer manifestacions cridant volem bisbes catalans. Ara que tant ens foten els bisbes, no ens atrevim a cridar volem jutges catalans que fan més falta.

Tot això i moltes coses més defineixen una colònia, però hi ha dues característiques nostres que la fan imperfecta:

1.-No hi ha un mar que ens separi de la metròpoli .

2.- El nivell d‘europeïtzat és superior a la colònia que a la metròpoli. Al  reves que la gran majoria de colònies ja descolonitzades.

Com totes les colònies té alguns dels seus ciutadans col·laboradors (fins i tot de bona fe) amb els colonitzadors. I com totes les colònies perfectes o imperfectes, vol deixar de ser-ho.

Actualment, i això és important, ja s’han produït a Catalunya els dos fenòmens previs  per iniciar un camí sense retorn.

El primer, que molts intel·lectuals africans proclamen com a necessari i suficient, ells l’han batejat com descolonitzar la ment. Pensar com individus i pobles plenament reals.

El segon fenomen, que al meu entendre s’ha produït a Catalunya, és una ruptura emocional irreversible, amb l’Estat espanyol.  No acceptar aquesta evidència serà inútil i només  generarà dolor a les dues parts, com li passa a qualsevol parella.

El  fet que un d’aquest canvis afecti la manera de pensar i l’altre a la forma de sentir, és a dir, un a la racionalitat i l’altre a les emocions,  incideix en la totalitat  de la persona reforçant-se mútuament adquirint  cadascun de nosaltres un convenciment  fort i profund.

Som molts i estem molt convençuts. Tan convençuts que ens neguem a usar cap arma, qüestió que ens por fer semblar ingenus i que fa uns anys seria veritat però, avui no.

Som molts i molt ben repartits, en totes les capes socials, a la ciutat i al camp, amb noms propis i anònims i  aquesta última característica és la més remarcable.

Podem dir que hi ha tres estrats  clarament diferenciables, i igualment necessaris.

A tot moviment en què hi participa molta gent sempre apareix la distinció entre massa i dirigents, entre votants i votats, entre poble i polítics. Naturalment aquí també succeeix això. Però hi ha un tercer grup entre els dos que cohesiona el conjunt i el diversifica, amb situacions socials i econòmiques diverses, que viuen aquí o a fora. No formen entre ells un grup homogeni o cohesionat, però són molts i molt convençuts. Que tenen veu i no callen…

Finalment aconsello analitzar a vol d’ocell quin del dos “contrincants”; Catalunya versus Estat espanyol, ha sofert des de fa 5 o 6 anys més pèrdues de prestigi exterior, o de fortalesa interior. Monarquia, judicatura, economia... El model constitucional està clarament en perill, acaba de dir Aznar.

Tenim raó, tenim convenciment, tenim fortalesa… Què més volem…  

I aviat tindrem vacuna.

15  de novembre 2020.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada