dimarts, 1 de maig de 2012

El meu poble i el seu país (continuació) 3

Cinquena tesi.

Hi ha historiadors que defensen que, de la mateixa manera  que la personalitat d’un individu ve molt  condicionada -alguns diuen que decidida- pels primers  anys de vida del  nen, la personalitat d’un país ve prefigurada pels moments històrics de la seva formació o pels més significatius de la seva existència.






Imaginem que el regne i /o nació espanyola va aparèixer el segle XVI, que va renéixer el XVIII en forma de nació i que va intentar arribar a la majoria d’edat  a finals del XX.

La personalitat que va influir més en la formació  al segle XVI, va ser  amb seguretat Felip II. Rei absolut   en un entorn absolutista, no només a la península sinó a tota Europa. Que tenia un imperi, però no el títol d’Emperador que havia ostentat son pare. Va manar més de 40 anys sense gairebé oposició. De les infinites disposicions  i decisions que va prendre, bones, dolentes i mitjanes ens fixarem en dues  que en el seu moment van tenir importància i que l’han continuat tenint al llarg del segles. Les dues eren perfectament coherents i era molt difícil preveure’n  les conseqüències posteriors.

La primera, de fet, ja l’havia pres el seu pare però ell s’hi va refermar. Va ser promoure i liderar l’anomenada contrareforma, amb totes les seves forces i les del seu imperi. A l’interior del país, l’eina més eficaç va ser la Inquisició, la Santa Inquisició. A l’exterior l’èxit va ser molt més migrat, l’exèrcit  (per què tothom quan parla dels Tercios diu “els famosos Tercios“?)  va perdre i va  guanyar batalles  però la guerra la va perdre.

I sobretot Espanya va perdre la batalla del progrés que estava iniciant Europa, amb grans dificultats, amb alts i baixos, amb guerres terribles entre ells, però el progrés filosòfic, científic, social econòmic i polític  havia  començat de forma imparable  i el regne d’Espanya en quedava al marge.

Una segona decisió  de Felip II, aquesta personal seva, fou instal·lar  la Cort reial a Madrid. Al primer moment pot semblar que  era indiferent on se situava la Cort del Rei més poderós d’Europa, tenint com tenia el sistema d’alts funcionaris més complet i més ben estructurat que cap altre pais. Tenint l’exèrcit més temut, i sent el major “protector” de l’encara poderosíssim  Papa de Roma. En el moment de decidir instal.lar la cort a Madrid potser no es podien preveure els efectes secundaris al principi i trascendentals amb el pas dels anys.

Durant cinc segles, fins fa no gaire més de cent anys, la major part del comerç mundial es va fer per mar o rius importants. La navegació era decisiva per a la creació de riquesa, per a l’intercanvi de mercaderies, de persones i d’idees.

Els motors  que  impulsaven tot el progrés eren les capitals de països on coincidien els poders polítics,  militars i religiosos  amb un centre comercial, d’un territori prou ample, per tenir vida  econòmica pròpia i poder-la propagar a la resta del regne. Només cal que pensem amb París o Londres, al segle XVI menys poderoses que Madrid, però que aviat li van prendre avantatge, que mai més  ha pogut recuperar.

Aquestes dues decisions, liderar la contrareforma amb totes les seves conseqüències i situar el centre de poder en un lloc de difícil comunicació, lluny de tota possibilitat de comerç per mar es complementen. Els efectes de les dues decisions s’han reforçat mútuament, fins a crear les dues branques més poderoses del poderós nacionalisme espanyol, el ja conegut nacional-catolicisme i el més potent  però menys denunciat, nacional-madrilenyisme del que recentment i en referència a l’apoteosi de l’Estat radial. el professor Germà Bel en fa un exhaustiu estudi al seu llibre Espanya, capital  París.

Sorprèn una mica que a l’inici del segle XVIII, amb el canvi de Dinastia, passant  dels  Habsburgo  de terra endins, als Borbons molt més marítims es mantingués la capitalitat  al seu lloc. En aquell moment històric la necessitat de tenir la capital arran de mar era tan forta que Pere I tsar de Rússia, amb  una visió prou clara de la realitat va crear del no res una de les ciutats més espectaculars d’Europa, Sant Petersburg, per instal·lar la capital a prop del mar.

Aquesta model polític de país espanyol amplament dominat pel  model nacional-catolicisme, en exclusiva, va durar fins a finals del segle XVIII. Ja durant aquest segle van començar a arribar a Madrid, lentament val a dir-ho, idees renovadores. Van intentar allò que en van dir “despotisme il·lustrat”.Tot pel poble, però sense el poble. Però el grau d’il·lustració era massa feble i molt aviat va tornar a ser el mateix d’abans, despotisme sense adjectius.

I va arribar la Revolució  Francesa (així, amb majúscules).

Feia ja més de cent anys que la monarquia espanyola s’havia malgastat en guerres perdudes, en vanitats grandiloqüents, les tones i tones de plata que havia extret primer de Perú i després de Mèxic. S’havia guanyat  a Europa una fama potser no del tot merescuda, però sí consolidada. Només cal llegir “El manuscrit trobat a Saragossa” de Potocki, entre moltes altres coses.

I amb la revolució van arribar idees. I soldats i generals. Les idees es van indigestar i els generals es van imitar.

El segle XIX, molt mogut, per a bé i per no tant bé a Europa, sobretot a França, que tanta revolució social va aportar i tant progrés al mateix temps de tota mena, filosòfic i científic, polític i financer; al sud dels Pirineus, però, va ser  un segle desaprofitat en gran manera.

Una i altra facció van recórrer una i altra vegada al General més amic: “Espadones” en deien. I així més de 150 anys. Narvaez i Espartero, Prim i Pavia i ja al segle XX els pitjors de tots. Primo de Rivera i encara més cruel l’últim de moment, Franco. Això sí, aquest dos últims del mateix bàndol.

Cánovas del Castillo, gran restaurador de la monarquia, amb democràcia sense demòcrates, demostrant un gran  amor pel seu poble, se li va ocórrer dir que  “es español el que no puede ser otra cosa” i aquí la va encertar de ple, perquè hi havia uns ciutadans de l’estat que podien ser una altra cosa i van començar a voler ser aquesta altra cosa. Volien ser catalans.

Ni millors ni pitjors que la resta, ja feia temps s’havien adonat que hi havia diferencies.
Ja un llunyà 1851 el general Prim clamava al  congrés  de Madrid “Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿son nuestros colonos o nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.”

Han passat 160 anys d’aquestes paraules, però l’agonia segueix, 80 anys després, el mes de maig de 1932, quinze dies abans de néixer el pare dels meus fills, sense que això tingui res a veure-hi, es discutia a Madrid, amb més virulència de la convenient, perquè s’aprovés el text de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

Un dels oradors més crític amb el tema Ortega y Gaset -el filosof-va fer un discurs llarg i negatiu -que si us cau a les mans us el recomano- citant un poeta va dir “si alguien es pura herida, curarle es matarle, pues tal sucede con el problema catalán”

I es va quedar tan ample. Pocs anys després, aprofitant la idea de tan insigne pensador espanyol, el general Franco va decidir curar la ferida per sempre. I a fe que gairebé ho aconsegueix.

Però no ho va aconseguir. Tan poc ho va aconseguir, que un altre fill il·lustre d’Espanya, Salvador de Madariaga exiliat fugint del franquisme, quan li van explicar que a Catalunya continuaven defensant la seva llengua que es resistia a morir i ho aconseguia, va dir una frase contundent “ Ni siquiera este problema ha resuelto Franco”

Nascuda, al segle XVI, renascuda  al segle XIX, aquesta nacio-estat, anomenada Espanya, havien quedat ben dibuixades les dues potes de la seva personalitat, l’etern nacional-catolicisme i el modern nacional-madrilenyisme. Aquell, reaccionari fins la medul·la, aquest, progressista fins al moll de l’os. (Aclariment innecessari: medul·la i moll de l’os  són sinònims idèntics)

Ni tots  els del primer conjunt són catòlics, i menys encara els del segon són madrilenys. Una part prou significativa dels més virulents defensors del nacional-madrilenyisme són persones de “provincias”, arribats  a la capital del poder polític precisament per això pel poder polític tan llaminer.

Si pregunteu a un representant de la dreta més o menys reaccionari  quins són els principals mals  de la seva adorada Espanya  que s’han de corregir us diran una llarga llista: les restes de marxisme incrustat en el socialisme, el socialisme  destructor de l’ordre social, l’avortament, els matrimonis homosexuals, l’arribada incontrolada d’immigrants… i el nacionalisme català.

Si pregunteu pels mals del país a un autoproclamat progressista d’esquerres començarà la llista amb el franquisme residual o no tant, seguirà amb la falta d’acceptació per part del nacinal-catolicisme dels drets del homosexuals, dels dret de la dona a avortar, l’abús de les grans fortunes, financers etc. i acabarà la llista de mals amb els burgesos catalans que promouen l’independentisme de Catalunya que el poble català no vol, diuen.

És a dir no es poden posar d’acord en res. Bé, en res si. I no sols ho fan, sinó que sembla que participin en un concurs, el títol del qual  vosaltres mateixos podeu endevinar.

A les primeres eleccions més o menys democràtiques post mortem (expliquen que hi havia un senyor fa uns 40 anys que comprava el diari, mirava la primera pagina i el llançava. Un amic li va preguntar. Què hi mires? Les esqueles  va dir. Però home, si les esqueles les publiquen a la pàgina 6, no les trobaràs a la portada. La que jo busco, sí,  doncs bé després d’aquesta esquela  a la portada, jo votava socialista -fins i tot una vegada PSUC- fins que en una campanya electoral va aparèixer per Barcelona a fer costat als socialistes, el senyor Guerra, don Alfonso. El resultat va ser contundent, mai més he votat socialista. I com que votar el PP, ho tinc prohibit, tinc difícil poder votar algun dia un president de govern   central.

 A veure què creieu que és més improbable, que un català arribi a president del govern o que un andalús arribi a president de la Generalitat de Catalunya? Deixem-ho estar.

Quan vaig començar a treballar fa més de cinquanta anys, venia a portar la comptabilitat un senyor jubilat d’aquells que amb la punta del llapis afiladíssima, sumava llargues columnes de números, per fer quadrar tot.
El senyor Làzaro, era molt educat. Em deia:
                        -Senyor Barenys ( tot i que jo podia ser el seu net, em deia “senyor”) no podem lluitar contra ells. Tenen les claus de la caixa i les eines de matar.

I continuen tenint les claus de la caixa i les eines de matar.

Després he anat entenent que tenien moltes eines més, que les de matar, que aquestes ara no les podrien fer servir. Tenen, per exemple la magistratura, s’entén L’Alta magistratura de l’Estat, Suprem, Constitucional, Audiència, Monarquia. I tenen també allò que amb tota seguretat és la millor eina de domini, tot i que poques vegades es destaca. El funcionariat. L’alt i el mitjà. Una xarxa immensa, amb segles d’experiència, tupida i fidel. Fidel a l’Estat.

En tenen d’altres d’eines, però amb aquestes dues i les claus de la caixa, no han de fer servir gaire, les eines de matar, tot i que l’article 8 de la constitució (amb minùscula, és clar) els autoritzi a fer-ho, article que em va impedir, entre d’altres a votar-la.

I l’esquela va sortir a la primera pàgina, com ja he dit abans. A tota plana de tots els diaris. Una de les escasses notícies d’Espanya que va interessar al món, si més no durant una estoneta.
Reforma o ruptura? Deien tots. Bé, tots dèiem, escombrada general de totes les restes del franquisme… però no va ser ni una cosa ni l’altra, sinó tot el contrari.

La transicio. Parlem-ne.

Jo hi era. Com a figurant de la pel·lícula, però hi era. El que ens dominava a tots, protagonistes i actors secundaris i figurants eren dues emocions generals: teníem por i teníem pressa. Por de l’exèrcit  la gran majoria del poble i por del poble la totalitat del franquisme encara en el poder. I pressa, urgència per sortir de la presó en què feia quaranta anys que estàvem tancats. Por i urgència, dues pèssimes conselleres per fer un pas mínimament raonable cap a la democràcia.

La mort del dictador era condició necessària però no suficient. Si el dictador ha mort en mans del seu poble el camí cap a la democràcia és una mica més planer, però ni així n’hi ha prou.                               Si el tirà ha mort i els seus seguidors han estat derrotats totalment la democràcia és mes probable, però ni així és segura.

La democràcia és un procés llarg, que de fet cap país l’ha recorregut totalment. Instaurar un sistema de relleu dels governants per elecció popular és un bon principi, per iniciar el camí cap a la democràcia, però si es cau en la temptació de creure que pel fet d’anar canviant els governants de tant en tant ja es té suficient democràcia ja n’hi ha prou, es comet  un delicte de lesa democràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari