dimarts, 24 d’abril de 2012

El meu poble i el seu país (continuació) 2

Quart episodi: el model territorial a la península.
Segons el  dossier de La Vanguardia, dedicat al Mediterrani si considerem una franja de  100 quilometres d’ample des del mar cap endins hi trobem  que hi viuen el 68% dels habitants de l’Estat espanyol.




Aquesta franja està constituïda per dos segments: la cantàbrica i la mediterrània. La primera té uns 600 km. de llargada  i la segona uns 1200. Entre les dues 1800 km que per 100 km d’amplària  fan 180.000 km quadrats, és a dir el 36% del total de l’estat. Fins aquí res extraordinari. Seguim fent deduccions. Al 64% de superfície restant hi viuen, el 32% de ciutadans  espanyols.

Ara bé, si fem un cercle d’uns 40 km de radi amb centre a la Puerta des Sol (aprofitant  un dia de neteja  d’indignats) hi trobarem que hi viuen un 15%  de ciutadans de l’estat en una superfície que representa  l’1%  del total, resultant finalment que al 63% -més de 300.000 km quadrats- hi viuen escassament el 17%  de ciutadans.

La primera constatació és que els territoris menys afavorits per aquesta distribució de població  són precisament  aquells que el discurs tradicional  defineix  com l’essència d’Espanya, però que en realitat han estat oblidats. Deia una  guia informativa de Castilla- León que entre els emigrants  a Madrid i  al país Basc sumaven tant com els que s’havien quedat  a la seva terra. Parlant de la seva pròpia autonomia la definia, no sé si amb tristor o amb ràbia com “lo que quedó de España cuando los demás se fueron” i jo pensava , i vosaltres també “os fuisteis”

La segona constatació, és que dues terceres parts del ciutadans, resideixen a un distancia mitja de 400 km de la Puerta del Sol, i això fa que el nucli dur del poder, polític, econòmic, mediàtic, jurídic i fins i tot catòlic, els costi enormement mirar per la finestra i veure  la majoria de gent del país, ni de sentir què diuen ni d’entendre amb quina llengua parlen.

Tercera evidència: les dues franges comencen i acaben d’una manera similar, unides a Europa via França per un extrem i a Portugal per l’altre  amb la curiositat -o no- que la unió amb Europa la tenen a través de les dues comunitats amb personalitats més diferenciades de la resta de l’Estat, Catalunya i Euskadi. Sembla que aquesta perogrullada, segons explica el senyor Enric Juliana, és un del  motius pel quals defensen els nacionals-madrilenyistes l’eix ferroviari a través dels Pirineus per Canfranc, no fos que una o l’altra, Euskadi o Catalunya després de pagar el tren amb diners de “tots els espanyols“ com repeteixen tan sovint aconseguissin fugir.

Per altra banda el  PIB,  creix a través d’aquests territoris regularment  des de Portugal cap a França, sent al mateix temps les zones de màxima creació de riquesa i les més desateses per la mentalitat dominant, sobretot en infraestructures de comunicació  no només en l’interior de cada franja sinó també entre elles. Ni el corredor mediterrani, ni el cantàbric ni el de l’Ebre, han merescut mai atenció als poders de l’Estat temorosos que millorant la riquesa de la perifèria es perdria poder al centre  sense voler veure que el resultat global seria l’empobriment del conjunt.
                                                                                   (continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari