Tercer.
Ara parlarem d’història amb minúscula.
En la qual tothom hi pot llegir el que més li convingui. Passa com a la Bíblia,
les Analectes de Confuci, el Mahabarata i l’Alcorà, que són llibres d’història antiga,
fundadores dels quatre grans blocs
culturals en què ho admetem o no, hi estem
inscrits el vuitanta per cent dels humans. El que no ho cregui que s’apunti al
vint per cent restant.
Doncs bé la historia ens diu que
sempre que els catalans s’han enfrontat amb els castellans- parlem del 1640, del 1714 i del 1939, per exemple han perdut la guerra i amb ella han
perdut territori, poder polític i
finalment llibertat.
Segona lectura dels mateixos
fets. Sempre que mitja Espanya s’ha barallat a mort amb l’altra mitja -1640, 1714,
1939- Catalunya ha triat malament el bàndol combatent, ha fet costat a la mitja
Espanya perdedora. Les conseqüències han estat clares: els perdedors li han
donat la culpa de la seva derrota, i els guanyadors han aprofitat l’avinentesa
per esclafar-la una mica més.
I encara hi ha una tercera
lectura més “optimista”. Quan la meitat del espanyols ha decidit -diguem-ho
suaument- posar a ratlla l’altra meitat amb forces equilibrades i Catalunya ha decidit donar suport a una de
les meitats, immediatament s’ha decantat la majoria per l’altra meitat.
Cap d’aquestes lectures és suficientment
correcta, però les conclusions, sí.
A Catalunya no li convé de cap
manera, que els espanyols es barallin entre si. A tots els enfrontament històrics
ha perdut la meitat dels espanyols, i la
totalitat dels catalans (gairebé la totalitat). Hi ha qui diu que hi havia ben bé
un quinze per cent de catalans franquistes. Més o menys com votants del PP,
avui dia.
Segona lliçó. Si resulta
inevitable que els nostres veïns es barallin -com tot sembla indicar-
apartem-nos tan lluny com puguem, fugim i si no podem, amaguem-nos, de totes
maneres ens diran covards.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada