dimarts, 10 d’abril de 2012

La meva espècie i el seu univers. Títol primer

A punt de marxar sense saber què he vingut a fer: això fa difícil jutjar si un ha fet bé el seu paper, perquè d’això es tracta.
Raimon Paniker, ple d’optimisme engrescador, repetia que tots i cada un de nosaltres érem, alhora, coautors i coactors d`això que en diem humanitat. Vols dir? Pensava jo, considerablement menys entusiasmat amb la idea. Potser sí, però en tot cas si som actors, no en som protagonistes ni secundaris -d’aquells que reben un Òscar- en tot cas, som figurants.
Recordo un pel•lícula – d’en Glenn Ford, o similar, que en escena es veu un immens estadi de beisbol ple a vessar de gent entre la que busquen l’assassí de torn. De tant en tant un zoom espectacular apropa la imatge d’algun espectador, que passa a tenir cara i ulls i es converteix, per un segon, en actor secundari deixant abandonada la multitud de figurants, que som nosaltres. Bé ho som fins que un zoom de magnitud sideral tingui l’encert d’enfocar cap allà on som, cosa que estadísticament no passa mai, a no ser que fem molt soroll.
Cadascun dels figurants som prescindibles però sense ells no hi ha pel•lícula. Amb sorpresa -de fet no gaire gran- vaig llegir fa poc que un científic deia que si eliminàvem de la història de la ciència la mitja dotzena de noms més prestigiosos la situació actual del conjunt de la ciència, seria pràcticament la mateixa que té ara. És a dir, que ells també eren figurants que en un moment determinat van fer molt soroll. Vés a saber la part de veritat d’aquesta afirmació.
De politics i economistes ja fa temps que m’ho pensava,això.
De mica en mica m’hi vaig acostant, ho noto, aviat em ficaré en un fangar sense portar les botes adequades. La realitat que ens envolta, si més no aquella realitat que pot ser copsada per la ment “normal” humana (ja sé que hi ha cervells amb les mateixes capacitats que les meves, però enormement més desenvolupades, no sé, ni puc saber si n’hi ha amb facultats totalment diferents), realitat de la que formem part prou important,  però no tant com axiomàticament ( sense discussió) creiem , que està composta per quatre elements fortament relacionats, però cadascun d’ells notablement autònom, gairebé independent dels altres tres. Direm que interdependent.

El primer és , el món, la natura, l’univers. Allò que ja hi havia -fos el que fos- abans d’aparèixer aquell ser viu, que, obeint les ordres de Darwin, va aconseguir un cervell, que el savi Antonio Damasio diu que va crear l’home. “ I el cervell va crear l’home” titula un llibre, que m’atreveixo a recomenar.

El segon és precisament l’home, la humanitat. Aquell conjunt del qual formo part, i que no té dubtes de ser l’autor - creador, diu de si mateix- dels altres dos mons.

El tercer, el món de la cultura, entenent com a tal la totalitat de pensaments, idees, ideologies, religions, filosofies, ciències tot allò que en diem patrimoni immaterial de la humanitat, reconegut o no per aquesta humanitat. Em sembla molt que Popper ja l’hi assignava aquest tercer lloc.

El quart lloc li donarem al conjunt de l’obra dels homes de tots els temps. Si al tercer món li donem el nom de cultura, a aquest li assignarem el nom de civilització, i tot i que són termes que s’utilitzen moltes vegades com a sinònims en voldria fer una distinció clara. En direm civilització, perquè l’obra principal construïda per l’home, és la ciutat des de Babilònia (és un dir) fins a Shangai (és un altre dir).




                                            
En cadascun d’aquests mons apareix un element -o més d’un- la funció principal del qual és moure’s, circular entre el altres elements constituents del corresponent món per donar-li vida al conjunt, tant que podríem dir que l’essència d’aquest element és el moviment, que si no circula esdevé inútil i fins i tot perjudicial pel conjunt.

Al món de la natura, de la nostra terra, aquesta funció la compleix l’aigua. Al cos humà, la sang (de fet és la que ens interessa més com a individus i menys com a espècie).

 Al món dos, la humanitat, aquesta funció l’atribuirem al genoma.

Al món tres -la cultura- l’element principal del qual és la paraula.

Al món quatre, l’element que contribueix que l’obra dels homes circuli, és el diner.

Veurem que aquests quatre elements (deixem la sang a part) tenen en comú algunes característiques força semblants en la forma de circular, irregular, amb acumulacions i males distribucions, amb aiguats i sequeres, amb lleis pròpies difícils d’entendre i més difícils de modificar.

De l’aigua en parlarem ben poc. Només dir que quan parlem d’ella, ens referim prioritàriament a aquella part, a la petitíssima part que creiem beneficiosa per a la humanitat. Aquella que circula dolçament i no salada per la superfície de la terra. I amb això ja ensenyem la pota antropocèntrica, tan difícil d’amagar.

No sempre circula dolçament. Ni a tots els llocs ho fa quan fa falta, o amb la mesura adequada… com sabem massa bé. El que sí sabem és l’energia que ho provoca i d’on bé aquesta energia. Del Sol. Així, amb majúscula. I d’acord amb les lleis de Newton.

Fins fa poc les lleis de Newton, les enteníem, i eren dogma, gairebé: Einstein, Planck, i uns quants més les han qüestionades, reinterpretades i les han deixat no aptes -la física quàntica i altres variants- no aptes, dic per actors secundaris i figurants en general.

La vida, el segon món, dirigit, modificat pel genoma. Per a nosaltres comença -digui el que digui Darwin- amb un fet totalment incomprensible. Miraculós. El naixement. I acaba, amb un altre fet igualment incomprensible. La mort. Que de miraculós no en té res. Entre mig passen coses. Un dia t’adones que algú t’està posant una cullereta a la boca perquè et fa mal la gola. Te’l mires i veus un senyor que podria ser el teu avi. Un altre dia algú t’està furgant la pròstata i quan aconsegueixes veure l’agressor veus una noia que podria ser la teva néta. El que ha passat entremig en diem vida.

I diem que la vida és el valor suprem. La vida humana, s’entén. Perquè de l’altra vida, és a dir de la vida de la enorme majoria de sers vius no en sabem ben bé què dir-ne. I mirem cap a un altra costat.

És que el nostre genoma és alguna cosa més que una continuació del de la resta de sers vius? És que la més primitiva vida no era una conseqüència directa d’allò que hi havia abans? Tenim la inèrcia mental de mirar enrere, fins al principi dels temps -Big- Bang?- i pensar que en aquest llarg trajecte fins arribar a l’aparició humana s’han produït tot un seguit de canvis quantitatius, però que hi ha hagut dos canvis qualitatius.

L’aparició de la vida, primer, fa uns tres mil cinc-cents milions d’anys i l’aparició de la consciència, fa quan? Tres, un milió d’anys? O bé nomes cent mil?
                  
                                     

 Fins aquí estem parlant del paisatge dels mons un i dos i ja tenim dubtes si són dos mons o només un.

Anem pel tres. El món tres. Aquell que d’una manera genèrica i potser no gaire precisa, hem anomenat Cultura. (Ara ho poso amb majúscula, ves a saber per què, perquè m’abelleix) 

Tots creiem que la cultura és un producte de l’home, i més concretament del cervell humà. Fins i tot diem que és una creació humana. Doncs bé , és cert que fins que el cervell dels primats no va evolucionar adequadament no va ser possible que es donessin les condicions necessàries per a l’aparició d’allò que mils d’anys després va començar a prendre la forma de cultura.

Durant aquests mil•lennis va ser tan decisiva l’acció de la incipient cultura sobre el cervell humà, com viceversa.

Diuen els neuròlegs que el cervell del nadó té pràcticament la totalitat de neurones, però no la configuració, ni les sinapsis, ni molts elements definitoris del funcionament posterior. En el moment de néixer -hi ha qui diu que abans i tot- entra en contacte amb la cultura, primordialment a través de la mare.

L’evolució- sigui quin sigui el seu mecanisme- ha generat en els sers vius els instruments necessaris per a la conservació de l’individu, per a la seva reproducció i per a la defensa de l’espècie. Els dos primers els compartim gairebé idèntics amb els mamífers, però el tercer, la defensa de l’espècie -que ells també tenen- l’hem millorat notablement, o així ens ho creiem.

La detecció del perill, l’amenaça externa arriba al cervell a través dels sentits que envien el senyal al sistema límbic -part del cervell similar al dels mamífers- que el transmet a l’escorça cerebral totalment diferent a la resta d’animals. Aquesta elabora la resposta a l’amenaça (el procés és immensament més complex, -que m’excusin els entesos- però pel que vull explicar en tinc prou).

Quan un individuo detecta el perill emet un missatge per avisar a la resta del grup, que acostuma a reaccionar d’alguna de les tres maneres següents. Fugir, potser la mes habitual , plantar cara, o bé buscar l’apaivagament de la situació (sempre la mes beneficiosa, paro poques vegades factible)

El pas d’homínid a home va ser un procés llarg durant el qual van anar evolucionant simultàniament tres característiques propiciades pels canvis experimentats pel cervell. La millora de la qualitat dels missatges emesos, la capacitat de reproduir els missatges rebuts iguals o modificats i la possibilitat de retenir el contingut dels missatges.

La primera qüestió- millora del contingut del missatge- va sorgir gracies al control de la part corresponent de l’escorça cerebral dels elements bucals- llengua laringe, faringe i llavis- que permetia augmentar la varietat de sons, fins la consecució finalment de l’articulació de paraules.

La segona fase- reproduir el missatge rebut, modificat, es la part mes important per entendre l’aparició en escena d’allò que mils d’anys després anomenem cultura.

La tercera condició , la memòria de la que ja en tenien una versió simplificada els animals- sembla acceptada per tothom la seva importància.

A partir d’algun moment la modificació de les característiques del ser humà va ser més qüestió de cultura que de genoma. Les variacions produïdes per l’evolució genètica son massa lentes i es pot dir que l’home tenia pressa.

Per acabar de dibuixar el paisatge parlarem del món quatre. El producte de l’obra de l’home.
De la mateixa manera que l’evolució del cervell va permetre que els òrgans bucals poguessin emetre paraules, va permetre que les mans adquirissin habilitats i possibilitats de manipular- que ve de mà- objectes del seu entorn. És adir que al mateix temps que s’anava formant l’ homo sapiens apareixia l’ homo faber.

Primer branques, pedres que segurament utilitzava sense modificar i que aviat, cent mil anys mes tard? va començar a modificar usant com a eines les mateixes pedres o branques.

I de les eines dels pares els fills en feien eines millors. Ja eren capaços, etc. etc. imagineu com vulgueu. 

L’obra de l’home s’anava transformant i acumulant. I un s’ho copiava de l’altre i tots dos del veí. I cada tribu de l’altra tribu. Inicialment el mètode més utilitzat per fer intercanvis era el mes senzill de tots i que encara es practica amb èxit avui dia, es a dir robar.

Fos quin fos el sistema inicial, algun dia van descobrir que potser era més pràctic intercanviar els bens meus pels teus. I ja més endavant al començament de la civilització, va aparèixer el diner.

Tingués la forma que tingués.

Ja tenim dibuixats amb traços gruixuts i maldestres aquests quatre mons, que potser són un de sol,dels que jo formo i que els quatre formen part de mi.

Capítol primer. ( l’anterior era la introducció)

L’obra de la humanitat i la seva unitat de mesura.

Des de que va començar a fabricar eines de pedra fins a -de moment- construir satèl•lits i sincrotrons l’home no ha parat. I no hi ha cap indici que ho faci algun dia.

Potser va començar amb el bipedisme. Les extremitats inferiors es van convertir en peus, les extremitats superiors en mans van adquirir llibertat per agafar , manipular sense funció de translació. Va aparèixer l’ homo habilis precursor immediat de l’ homo faber. O simultanis, tant es.

Ja ho vam dir abans, l’obra més complexa que ha construït és la ciutat. Les ciutats. Que per altra banda és l’obra que més èxit té. La més desitjada. Primer poc a poc, i ara a velocitat de vertigen la humanitat se’n va a la ciutat.

I la ciutat és la màxima negació de la naturalesa. És a dir,l`home fuig inexorablement del món u, per refugiar-se al món quatre.

Diu un proverbi indi americà, que quan un home posa el peu a terra, trepitja mil camins. Jo confesso que quan poso un peu a la cruïlla de Muntaner amb Còrsega, tinc quatre possibilitats, pujar per Muntaner o bé anar avall, tirar cap a ponent per Còrsega o cap a llevant, és a dir respecte a l’indi he perdut nou-cents noranta-sis camins. A canvi de què. Què he comprat que m’ha costat un preu tant alt? Seguretat, diuen uns. 

Jo tinc grans dubtes que el metro de Barcelona sigui més segur que els boscos de Bigues i Riells. Afegim els tòpics que vulguem, que, com molts tòpics tenen tant de veritat com d’il•lusió.

Allò que sí que és veritat, és que a la ciutat esperem trobar més expectatives de poder comprar. En abstracte i en concret. Allò que necessitem i allò que no necessitem. Allò que volem ,i el que no volem. Comprar és la paraula.

L’eina universal de compra, és el diner. La unitat de mesura de la civilització és el diner. En totes les formes i en qualsevol forma. Des que es va produir el primer intercanvi d’algun be entre dos humans.

El diner és l’element que vivifica la civilització, sempre que circuli. Algun moment de la història, la seva circulació, sempre irregular, sempre injusta, va adquirir vida pròpia. Si bé depenia dels homes, de les seves necessitats reals o imaginaries, dels seus egoismes ho feia dels homes com a conjunt universal i deixava de dependre de cap home ni grup d’homes particular.

Ho van començar a descobrir uns senyors anomenats economistes fa uns quants segles. Però no massa.

El diner té vida pròpia.

I val a dir que no té vida intel•ligent. Ni molt menys ètica.Com si diguéssim, per definició. La circulació del diner, com la de l’aigua a la naturalesa, és impulsada per forces alienes a l’home. L’aigua per l’energia solar pel déu Sol, això ho tenim clar tothom, però i el diner? Què impulsa la circulació del diner? Alguns homes, direm, que la frenen o impulsen. Que n’acumulen o el distribueixen. Però això mateix fem amb l’aigua quan construïm embassaments o canals de reg i ningú diu que la força que la fa circular sigui humana.

Quina és doncs aquesta força? La civilització considerada com l’acumulació al llarg dels segles de l’obra de la humanitat, i si bé aparentment la ha produïda l`home , encara és més cert que aquesta civilització ha produït a cada un dels sers humans actuals i de tots els temps.

Quan parlarem del món tres, al que anomenarem cultura com acumulació de la totalitat del pensament des de l’inici direm cosa similar. Tornaran a parèixer a escena aquells quatre mons que dèiem, la natura , el genoma, la paraula i l’obra, quatre components del meu jo, tan indestriables que ja ha aparegut la teoria anomenada Gaia que va impulsar el senyor Lovelock, i promou de manera científico-poètica Stephan Harding.

Estic intentant parlar de la meva espècie i del seu univers. En un altre capítol parlaré de la meva tribu i del seu país, i finalment intentaré diu alguna cosa del meu jo i del seu niu.


El món tres. Tot allò que l’home ha pensat, escrit o no escrit, dibuixat pintat cantat o ballat, recordat o
oblidat.

 De tot això i molt més, en direm cultura. No sabem a partir de quin moment va tenir entitat pròpia massa crítica suficient per independitzar-se de l’home, però ho va fer. Certament necessita homes -de moment- per existir, però el camí que prendrà no depèn de cap home. ¿Algú pensa que la ciència, punta de llança de la cultura, no seguirà endavant pensem el que pensem, les persones o els grups humans del color que siguin? 

Que no farà el seu camí, que tothom ignora quin serà més enllà dels primers passos? Al principi, és un dir, els fills aprenien a fer, a treballar del seus pares i aprenien a saber dels seus avis. Què més educador que els contes de les àvies a la vora del foc? Potser quan el volum de saber va ser més gran, els avis ja no en sabien prou i van aparèixer “especialistes” xamans, consells de vells de les tribus, bruixes i bruixots, entesos en herbes o en pluges... que transmetien els seus coneixements a la generació següent d’especialistes.

Cada tribu tenia els seus i els coneixements no eren els mateixos per a una tribu que per a la veïna. Van intercanviar i van oposar.

Cada individuo i cada grup humà, aviat va tenir necessitat que alguns del seus coneixements adquirissin solidesa per poder seguir endavant, igual que necessitaven camins marcats i ponts per superar dificultats i seguir caminant endavant. Aquests coneixements es van transformar en convenciments,veritats no discutides,en deien i en diem evidències. Sentit comú, tothom ho sap, és una certesa, és lògic ens digueren més tard, és un axioma, és un dogma.

El cert és, que diguem-ne com en diguem, el convenciment és necessari. La ment humana precisa de punt sòlids de referència per poder seguir produint cultura, saber, ciència filosofia o religió.

De la mateixa manera que els homes necessiten el que més tard van anomenar propietat privada dels bens produïts per les seves mans.

El fet que al llarg de la historia tant la necessitat de convenciment ,com la de propietat hagin estat les causes principals de conflictes,guerres i crueltat entre persones i sobretot grups humans es precisament el que ha conduit a que de manera inexplicable (de moment) tant el conjunt del saber de la humanitat, al que hem anomenat cultura, com la totalitat de l’obra de l’home i la seva expressió universal - el diner- hagin acabant tenint vida pròpia amb un notable grau d’independència de tots i cadascun del membres de la comunitat humana.

Fixeu-vos com defensem allò que diem que és nostre -meu- encara que no ho necessitem, fins i tot encara que ens faci nosa. Encara que s’acabi convertint en el contrari del que originalment pretenia ser. Defensem idees petrificades perquè són “convenciments” vells. Defensem “propietats” indigestes perquè són nostres i prou. No resulta estrany, doncs, que siguem esclaus d’allò que ens creiem amos.

Naturalesa, humanitat, cultura i diner, quatre mons en un. Que no caminen en la mateixa direcció massa vegades. L`home creu, vés a saber perquè, que els altres tres mons són obra seva o els seus esclaus. I d’aquí no el treu ningú.

És interessant estudiar com al llarg dels anys homes, i sobretot grups d’homes, han acumulat i han utilitzat grans quantitats d’un determinat conjunt de coneixements, inicialment de creences barrejades amb ciència del moment, amb estudis i meditacions, anàlisis i conjectures que anaven mica a mica agafant cos i contingut, convencent i convencent-se. Allunyant-se de la resta de persones del propi país i dels països i tribus llunyanes.

Al mateix temps que adquirim convenciments, conscientment 0 no, racionalment o no tant, de que certs coneixements son certs, n’ adquirim d’altres que creiem fermament que son falsos.

També un bon grapat de neutres.

Aquelles persones que creuen – n’estan convençudes –que es veritat allò que nosaltres “sabem” que es fals queden definides o bé com ignorants, o estúpides o malèvoles. O tot alhora.
El problema gros és que la situació és simètrica.

I no obstant els convenciments són necessaris. Si dubtes de tot, no faràs mai un pas endavant. Les persones amb fortes conviccions, són les que més han fet progressar en tots sentits el pensament,i l’obra dels homes.

Pels amants de tota Història és força interessant analitzar temes com l’evolució de les finances principalment a Europa i Estats Units. Com el comerç, la guerra,les monarquies i revolucions han anat configurant les diverses maneres de fer funcionar-la i les economies, i com aquestes han transformat el comerç les guerres, la ciència  la indústria i fins i tot les religions. Es va veient com a vegades lentament i altres a gran velocitat el diner es va independitzant de tota altra cultura, fins i tot de tot altre poder.

Per cert, quin és eixe món del qual nosaltres no som?

Preguntes emprenyadores a part, seguim navegant.

Què són els mercats financers? Són algú?

Diuen que Hafez – el –Assad, pare de l’actual dictador de Síria, feia organitzar Referenda (el plural de referèndum és referenda) Quan el seu Manuel Fraga de torn (aquell que aconseguia per al seu amo, Franco fins un 105% de vots favor) li comunicava cofoi-
Senyor, només un 1 % han votat en contra . Que més volem?

De pressa –deia- noms i adreces.

Qui són els mercats? Noms i adreces sis plau. Per poder-los ajusticiar, correctament.

Però, resulta que no hi ha noms, o pitjor n’hi ha tants que ve a ser el mateix. Potser hi sortim nosaltres i tot.
 
Tota sèrie d’elements està definida quan es pot conèixer el seu element primer i la llei recurrent per passar de l’element n al n+1. En això queda reduïda tota la llei i els seus profetes. És a dir tota la Història i els seus historiadors. Tota la ciència i els seus investigadors. Tot home i els seus fills. (Recordem: home és àntropos no andros. Beneïda llengua grega - potser els romans van ser els pioners en això de menystenir, si més no en el llenguatge, el gènere femení ).

El primer element va aparèixer al Big Bang , que com tothom sap vol dir el moment de la creació ( amb creador conegut o no)? O be el primer element s’ha de considerar el primer trosset de ADN,que va ser capaç d’autocopiar-se? O, millor encara ,començar la sèrie pel primer fill que va saber dir “mama”.

Busca la humanitat i busca l’home.Com si busquéssim una agulla en un paller d’entre milers de pallers sense saber quin amaga l’agulla. I el que és mes emocionant, ignorant quina forma te l’agulla ,ni per a que serveix.

A vegades sembla que algú ,o be alguna filosofia o religió ha intentat donar la resposta a la pregunta de què és l’agulla i per a què serveix i moltes persones cansades de cercar han decidit més o menys lliurament deixar-ho corre.

M’atreveixo a dir que un científic de qualsevol camp d’investigació de primera fila, mentre exerceix la seva professió cal que sigui ateu. No pot partir de la idea inicial que sap la solució. (En la seva vida emocional, privada, pública o familiar evidentment és lliure d’enfocar la mirada cap on vulgui). Però tothom  té conviccions profundes, de profunditat ignorada, fins i tot que ho nega. Li ve de l’espècie. Quan més les ignora més influeixen en les seves creences i altres convenciments confessats o reconeguts.

Tot està a mig fer i molta cosa es factible. Tot?

Tenim necessitat imperiosa de fugir del dubte.Com en tenim de superar la por. Una i altra necessiten i ens empenyen a agrupar-nos. Quan formem part d’un grup, posem de científics, posseïdors de coneixements intensos i extensos, gairebé inaccessibles a la resta de ciutadans, quan més gran i sòlid és el grup, més atracció exerceix sobre els seus membres de forma que els fa difícil no tan sols discrepar de l’estat del coneixement dominant del grup autoanomenat món acadèmic, sinó també de la preeminència de la filosofia en què se sustenta la seva ciència. És a dir dubten o si més no menysvaloren tot altre coneixement. En el millor dels casos en prescindeixen. Que hi ha excepcions individuals, és evident. Però el grup tendeix a actuar d’aquesta manera.

És igual quan el grup el formen persones al voltant del món del diner. Siguin, posseïdors administradors o teoritzadors.

Diu Tony Judt. “Darrera cada cínic (o simplement incompetent) executiu bancari o inversor hi ha un economista que li assegura des d’una posició d’autoritat intel•lectual indiscutida que els seus actes són útils socialment, ...

Jo m’atreviria a dir el mateix de cada polític i fins i tot de cada empresari.

Existeixen uns mons no totalment tancats però sí molt aïllats del conjunt de la societat que s’autoconvencen, no necessàriament de mala fe, que la seva actuació és útil a la humanitat.

Cap comentari:

Publica un comentari