dijous, 12 d’abril de 2012

El meu jo i el seu niu. Títol tercer.



Actualitzant Ortega y Gaset, diré que l’home és ell i el seu telèfon mòbil. Jo no en tinc, però no és que em negui a tenir-ne, és que em resisteixo a tenir necessitat de tenir-ne.

Sí, ja ho sé, és molt útil molt pràctic i en algun cas… però no vull tenir més necessitats de les moltíssimes que tinc, com a membre de l’espècie humana, com a ciutadà d’un petit país poc lliure, com a part d’una família, i com un jo qualsevol.




Fa molt temps que li dono voltes. És un tant  decebedor l’escàs progrés que faig en el camí per comprendre. Certament sé més coses. Certament n’he oblidat moltissimes més. Saber més  ajuda  a entendre una mica més. Sempre he esperat que entenent un grapat, un bon grapat, faria un pas, per petit que fos per arribar a comprendre.

Distingeixo entre entendre i comprendre. Entendre és un acte de la raó. Es allò que fa la ciència amb la seva eina principal, la matematica. Newton, el seu llibre, pàre de tanta ciencia, el titula

               “Principis matematics de la filosofia natural”.

Potser ell volia parlar de filosofia, és a dir de comprendre la  naturalesa i per aixó va creure que primer s’havia d’explicar amb matemàtiques, és a dir, primer entendre. Va fer un pas de gegant, però la comprensió del món no va progressar gaire.
Per què les preguntes realment importants, resulten topics monstruosos? Serà perquè tothom se les acaba fent, sense trobar-hi resposta?
Però la Duna és preciosa, i Joan ja no hi és.
Potser això és la resposta. Llavors potser resulta que no fem bé  les preguntes.
Intentem-ne tres.
                             Què puc saber?
                             Què he de fer?
                             Què puc esperar? 
Quan ets força jove, sanament cregut, viu i saludable, a les tres preguntes respons: tot.

I allò més sorprenent és que la resposta és correcta, és la resposta certa. Tot.
Al pas dels anys, més que canviar la resposta, el que fem és anar canviant les preguntes.
La primera s’acaba convertint en: què no puc saber? I la resposta és molt poc engrescadora. Ni tan sols puc saber, què no puc saber. D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci,  diu Wittgenstein al final del seu  Tractatus .


                         000000000000000000000000000000


Però,  ens costa tant callar. Com deixar de pensar. Per què no podem deixar que el còrtex prefrontal descansi?

Potser seríem més feliços  si el sistema límbic -l’anomenat cervell dels mamiíers- tingués més llibertat de moviments, més autonomia.
Tot allò que tenim, tot allò que som, ho hem rebut d’altres persones. Des del genoma fins la llengua. Des de la riquesa, poca o molta, fins les idees. Incloses les idees i les possessions que creiem totalment creades i guanyades per nosaltres sols. El màxim que podem aconseguir afegir és una petita aportaciò al cabal immens de pensaments per reinterpretar, relligar, i si en sabem, explicar-ho.
Què he de fer? Feia la segona pregunta.
Actuar, treballar, realitzar..  tenim dotzenes de paraules per contestar. No parar, com fan els nens petits , fins caure esgotats.(Els seus avis, han caigut molt abans)
Per què el nostre fer resulti mínimament positiu cal que a més d’entendre una mica la situació, comprenguem els seus protagonistes. Que els entenguem i els estimem, que és el que vol dir camprendre.

I aquí apareix la paraula clau: estimar. Abans de començar a fer és necessari estimar.

El cervell de l’home està preparat més que suficientment, per a aquesta doble funció.

Jo diría, que està particularment adaptat per cumplir-la a la perfecció. Està preparat  per cumplir aquesta missiò. (Vés a saber si aquesta era la idea dominant del projecte home)
Volem saber, entendre, la nostra espècie  i el seu univers. Volem fer, treballar,  actuar a favor del nostre entorn, família , pais... i què podem esperar?
Ara estem arribant al meu jo i el seu niu.
La meva petita esperança, que deia Charles Peguy. Aquella llumeneta que no iil·lumina gaire, per no dir gens.

Aquella cuca-llum en la foscor que no acabes d’estar segur si la veus o no la veus. Potser només t’imagines que hi és, perquè vols que hi sigui.
Despres d’escoltar els convincents arguments dels Dawkins de torn, de llegir el savi  que en sap més que ningú de forats negres, sabent que no pots discutir  les seves afirmacions, que només et queda abaixar el cap, et queda un rau-rau a la boca de l’estómac, i amb veu fluixeta que ningú no et senti no pots evitar peguntar, segur que això és tot?

                         0000000000000000000000000000


El meu jo esta limitat per quatre fronteres. A l’est, la por.A l’oest el dubte. Al sud, la mort. I al nord la trascendència.
Sense tenir-ne plena consciència, fugim de les quatre i busquem un  centre que intuim protector. El fracàs  és espectacular. Al centre nomes hi ha foscor.
El camí que hem adoptat per tirar endavant ha agafat dos “fulls de ruta” que es diu ara (fa anys que hi son, però ningú en deia aixì).

La primera, ha estat oblidar les fronteres nord i sud. I hem dit que no hi ha cap mena de trascendència, i no pensem en la mort.
Hem sacralitzat la vida i hem racionalitzat la realitat.
Per superar les  altres dues fronteres, la por i el dubte, la pròpia naturalesa ens ha ensenyat el camí a seguir.

Agrupar-nos. Viure en grup. Pensar en grup. Defensar-nos en grup. El camì que ha fet la humanitat per aquesta ruta és impressionant. És tota la Història, és tota la Cultura i tota la Civilització.
Em deixava l’altre eix de coordenades: el davant i el darrere. Al darrera hi ha, els pares, i al davant els fills. Al punt de trobada  dels treseixos de coordeanades hi ha el meu jo.
Peró....
Com si tinguéssim necessitat de trobar punts de fuita, i forats per poder escapar. La necessitat els ha trobat. Si més no n’ha trobat tres i els ha batejat: Estètica, Ètica i Mística.
Hi ha qui en diu trascendència.
L'Estetica que inicialment parlava  de bonic-lleig. Etica que volia parlar  de bé-mal. I Mistica que no podia parlar de real- irreal, per què d’aixo no se’n pot dir res, en tot cas els que ho han fet han estat alguns poetes.
Tant  l’ética, com l’estetica s’han encarnat en les cultures dels seus fidels. La primera ha format criteris que han anat evolucionant al llarg del anys, prenent formes que s’han traduit en normes morals, barrejades de costums i tradicions, prenent força de conviccions profundes. Ha ajudat a consolidar les diferències entre pobles a mida que la moral s’allunyava més de l’Etica fundacional. També pot ser que el camií fos el contrari, que de la necessitat de normes de convivència s’anés destil·lant per sublimació idees i sentiments ètics. I que el procés tot just acabi de començar.

                                               
                          000000000000000000000000000

La neurologia, que ara és la ciència que més meravella els divulgadors de torn, fa progressos veritablement impressionants.
Com totes les grans realitzacions, culturals  o no, de l’home té uns inicis fulgurants que deixen bocabadats els espectadors que ens ho mirem de més o menys lluny. Però també com la majoria vol explicar massa cosa massa aviat.
Quan nosaltres, espectadors, ens apropem per entendre de què parlen, aviat ens adonem que no entenem el llenguatge i que allò que ens arriba ho entenem malament.

De totes les ciències. I molt més de les mes noves.
És bo escoltar els divulgadors amb molta precaució, és bo escoltar el que diuen aquells que en saben per bé que no tinguem criteri suficient per dir qui en sap i qui no tant. És bo llegir directament els autors reconeguts dintre l’esfera corresponent. (En diuen el món acadèmic) Si més no el pròleg que és el que s’entén més. I on habitualment t’expliquen, el que t’explicaran després, i que potser no acabaràs d’entendre.

Però alguna idea queda. Suficient per engegar els teus pensament per camins potser intuïts però desconeguts
.
Com ara les relacions difícils d’explicar entre consciència, ment i cervell, molt treballades en les filosofies orientals, sobretot índies, des de fa molts segles, i que ara connecten amb cientiíics actuals tot fent un camí invers, des de l’estudi del cervell cap a la ment per arribar a entendre el jo. Els estudis són molts, les explicacions diverses.


                     000000000000000000000000000000000000

Un dels problemes que fa més temps que es discuteix és com pot el pensament tranformar-se en acte. Com poden les idees moure voluntats.
Crec que el pensament prèviament s’ha de convertir en convenciment. És a dir cal una aportacio de voluntat que tranforma la certesa en convicció. Creiem que les nostres conviccions són fruit de la certesa, de l’evidència de la veritat que conté la idea en qúiestió i només d’aquesta evidència.

Però això no és cert.
Sempre m’ha sorprès força que coses tan evidents per a mi, no ho siguin per a tothom. I al revés allò que l’altre té per evident, a mi m’ho sembla tan poc. El pittjor va ser quan certeses, evidències i conviccions d’altre temps deixen de ser-ho  en absolut.
L’existència de convenciments respon a la necessitat que tenim, d’ençà que vam começar a intercanviar idees d’acceptar-ne algunes com sòlides per poder seguir avançant.

El dubte, que és l’estat dominant de la ment  no és útil per avançar. El cervell -sigui pel cami darwinista- o per un altre no explicat, rebutja els dubtes tant com pot amb un mecanisme similar a com lluita contra la por.

Tant la por com el dubte són necessaris per a la defensa de l’individu i de l’espècie i tant un com l’altre són impediments comsiderables pel progrés de la vida. I  la vida, de moment és més poderosa.
Una de les necessitats més imperiosa per al ser humà és el creure's a si mateix, sentir-se intel.ligent, sentir-se poderós, sentir-se ric, sentir-se famós i la més perillosa de totes, sentir-se savi. Encara que no sigui tan intel.ligent o tan poderós, o tan ric com això.


             0000000000000000000000000000000000000

Tenim dret –diem– a la pròpia imatge. Desitgem que se’ns reconegui. Que se'ns reconeguin les virtuts que tenim i les que no tenim, que mai tenim clar  quines són unes i quines les altres.
I què esperar? Com individu, com ciutada bé com a espècie?
L’esperança és la més individual, privada, i íntima de totes les anomenades virtuts. Per això és la més necessària, important i seriosa de totes les actituds de la persona davant la vida. Per això costa tant de parlar-ne.
L’eix vertical, trascendencia-mort, ens individualitza. L’eix horitzontal, por-dubte, ens socialitza. La resposta que donem ve condicionada, per factors genètics, neuronals, emocionals, etc. propis de cada individuo, i per factors culturals del seu entorn, del temps i del lloc. I econòmics, per desgràcia.
Tots hem sentit aquella vella sentència. “No facis a l’altre, allò que no vols que et facin a tu”. Ja figura a les Analectes de Confuci.
Hauríem de fer un pas endavant. ”No diguis de l’altre allò que no vols que diguin de tu”. Això ja costa més.

Fins i tot ens vénen dubtes si és raonable fer-ho. Però és necessari si es vol  anar  més enllà
El tercer  pas, i el més difícil “ No pensis de l’altre, allo que no vols que ningu pensi de tu” (Que lluny queda  aquell “Pensa malament i no erraràs).
La mesura més contundent per calibrar la humanitat d’un  home  -dic la humanitat no l’ètica ni la bondat-  és mesurar (si es podés fer) la seva capacitat  de suportar el sofriment de l’altre.

1 comentari:

  1. dius: Com deixar de pensar? Doncs pensant sense pensar, pensant sense afegir pensaments als pensaments que sorgeixen, sense aferrar-se als pensaments, sense identificar-se amb cap de les construccions mentals que sorgeixen a la ment. Així els pensaments flueixen, i no quedem estancats en la por, el dubte, l'avidesa, l'odi, o qualsevol altre dels obstacles per a l'alliberació del sofriment. Encara que això no es pot fer amb la voluntat, només unificant cos i ment.

    ResponSuprimeix