divendres, 4 de maig de 2012

QUINA CONYA DE NOM, TANMATEIX

24 d’abril.

Ha passat sant Jordi. Continuem.

La majoria del poble antifranquista tenia una gran por, immensa por justificada de  l’exèrcit, que se l’havia guanyat amb tot mereixement durant segles, en què les úniques victòries havien estat contra el seu poble. Especialment al segle 20.

El franquisme i el seu entorn, tenien por del ciutadans, sobretot  veient que els grups  més ben organitzats, de fet els únics que  s’havien escapat del seu ferri control, giraven al voltant dels partits comunistes; PCE , PSUC  i Comissions Obreres, amb capacitat de mobilització considerable, però potser no tant com creien uns i altres.
La majoria de ciutadans tenien pressa, molta pressa per sortir de la presó franquista.

Mort el dictador, els seus fidels van començar a entendre que no eren tan forts com es pensaven. L’únic que els havia mantingut units era la submissió total a la voluntat del “generalísssim” (Quina conya de  nom, tanmateix).

Inevitablement van sorgir diverses tendències que entre si no s’estimaven precisament. Dues d’elles van reexir políticament parlant. Una liderada per Fraga Iribarne, encarnava un tardofranquisme que defensava una evolució tan lenta com es pogués i l’altra apareixia com a neofranquisme que defensava una transició sense perdre el control en cap moment, però una mica més ràpid.

Cap comentari:

Publica un comentari