dilluns, 8 de maig de 2017

Mano tendida.

Diuen i repeteixen. La senyora Santamaria ve a Catalunya amb la mà estesa cap a nosaltres. Molt bé senyora, ara sense fer cap moviment brusc, poc a poc deixi la pistola a terra i amb una graciosa patadeta allunyi-la una mica de res.

Ara ja podem parlar. Per on vol que comencem?

Jo començaria per… no això no interessa ningú. Digui vostè… vol dir que el que diu s’entén? És a dir que… No dona no… doncs miri… deixi la pistola tranqui-la que nosaltres…

I si ho deixéssim córrer. Vull dir, això de parlar, perquè em sembla molt que no tenim res a dir-nos.

Ja que és aquí m’agradaria fer-li una pregunta tot i que sé que ni pot, ni vol, ni sap contestar-la. De veritat creuen que amb el que estan fent arribaran a algun lloc? Què dimonis creuen que passarà? S’adonen que l’única eina que tenen a les mans perquè acabi com vostès desitgen és l’exèrcit?

De vegades penso que saben perfectament com acabarà i que l’únic que pretenen és guanyar temps, endarrerir-ho perquè quan passi ja no els agafi a vostès a primera fila. Allò que el seu… (adjectius de lliure disposició) cap de fila diu i repeteix “Mientras yo sea presidente….” Després , ja s’apanyaran.

Au senyora, ja pot agafar la pistola, que tots sabem que no està carregada. I quan vegi el seu cap digui-li que no continuï parlant només d’Estabilidad.

Que el que el país necessita és estabilitat, que el que Europa demana és estabilitat, que els mercats sobretot volen... això mateix. Expliqui-li que aquesta sobredosi d’estabilitat té un nom: Immobilisme.

Perquè nosaltres anem passant, i no ens convé que vostès es quedin massa enrere.

Cap comentari:

Publica un comentari