dilluns, 15 de juny de 2020

L’estranya parella.


Però parella. De fet i de dret. D’origen i de destí. Condemnats segons els enemics, però  lliurement segons els amics comuns, fan camí, passejant amunt i avall buscant la porta de sortida de la presó que comparteixen.

Els dos van amb una mà lligada al darrera que els dificulta enormement enfilar-se per les parets o baixar per escales de gat.

Allò que resulta curiós és que un té lligada a l’esquena la mà dreta i l’altre l’esquerra. Quan van cap avall es poden agafar les dues mans lliures, però quan donen mitja volta per anar cap amunt les dues mans lligades es toquen i els separen. Més enrere, mig amagat en la foscor els segueix el  tercer en les discòrdies i concòrdies. Aquest  du les dues mans lligades al darrera.

La unió fa la força, diuen anant cap avall, cadascú ha de trobar el seu camí diuen anant cap amunt. Ni una cosa, ni l’altra diu el tercer.

Fins que el dos primers s’adonen que si van un darrera l’altre, ara tu ara jo, sempre tenen una mà lliure a cada banda.

Aquest, ara tu ara jo, és la clau per travessar el Mont Rebei de cap a cap sense estimbar-se, i per trobar el forat per sortir de la presó.

En l’enfrontament entre Catalunya i l’Estat espanyol (parèntesi: no és Espanya la que ens roba, és l’Estat espanyol que estafa els catalans el triple del que estafa a la resta d’espanyols), deia que en tot enfrontament de llarga durada allò  que cal estudiar en cada moment és,  quin dels dos adversaris ha perdut més força respecte a la que tenia al començament i quina és la tendència.

Potser tinc pa a l’ull, però mirant de prop alguns ¿tots? dels punts forts del poder de l’estat espanyol -monarquia, tribunals superiors, guàrdia civil, etc.- només hi veig una baixada accelerada general i alguns d’ells a punt d’entrar en caiguda lliure. Sobretot la monarquia.

D’això en diuen crisi d’estat que agafa a Espanya sense haver-se refet de la crisi econòmica  del 2008, i havent caigut de ple en la crisi sanitària actual. De crisi en crisi i tiro perquè em toca.

Els catalans com a espectadors o alguns com a màxims actors de repartiment, som candidats a patir-ne unes conseqüències triplicades respecte a  la resta d’espanyols, que també les patiran de valent.

Amb les mans lligades no podem fer com Samsó que s’abraçà a una columna del palau del seu enemic Dagon que li havia arrancat els ulls i sacsejant-la va enderrocar tot el palau. Tots morts i pau a la terra.

Naltros que diuen a la meva terra, no  podem ni volem fer-ho. Però, l’economia espanyola trontolla de mala manera, i a qui reclamaran els creditors internacionals o nacionals, voltors o coloms que pagui d’una punyetera vegada el que deu, serà a l’Estat i a Espanya nomes n’hi ha un d’estat. I està en profunda  crisi moral, mental i sobretot econòmica, i aquí sí que l’ens abstracte, Catalunya, hi té molt a dir i a fer.

Quan sent estudiants ens saltàvem les classes d‘economia del falangista Sr. Orbaneja cosí de  joseantonio, (que ens deia que repartir la riquesa dels immensament rics entre el pobres, no serviria de res perquè són tants els pobres que no els tocaria pràcticament res), ens quedàvem al bar jugant a escacs. El jugador que veia  que no podia evitar el mat, agafava el tauler, feia caure totes les peces i deia que volia llegir el reglament que estava escrit  darrera.

No volem imitar Samsó, però ara que estem a punt de fer escac i ¿mat? econòmic cal que agafem amb les dues mans el tauler  perquè no ens el tombin.

…Massa  metàfores, sento que em diuen, no serveixen per res. Ho reconec, serveixen per ben poc, però per una coseta sí que van bé. Per allunyar-me de les riuades de crítiques, desqualificacions i insults que tuitaires i comentaristes de tota mena, aboquen contra tots aquells que han tingut el valor de donar la cara i de comprometre’s  en un projecte polític, o d’acceptar el risc d’equivocar-se.

I això no és una metàfora.

14 de juny de 2020.




Cap comentari:

Publica un comentari