dissabte, 27 d’agost de 2016

Vides paral•leles.

Aprofitant el temps mort de què gaudim i que l’Ebre passa per Flix m’agradaria explicar de memòria la vida i miracles de dos personatges que no tenen res a veure l’un amb l’altre ni cap dels dos amb allò que ara i aquí interessa.

L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.

El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.

Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.

Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.

Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.

L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.

Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.

El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.

L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.

L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.

Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.

Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.

Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.

La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.

Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.

A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.

L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.

Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:

“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”

El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:

“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.

Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.

Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:

Ha millorat la Fe dels respectius pobles?

23 d’agost de 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari