dissabte, 3 de maig de 2014

Efectes secundaris.

O no tan secundaris. Es parla molt dels efectes negatius de qualsevol separació. De parella, d’empresa o d’estat. És molt probable que n’hi hagin, però segurament són inferiors als efectes negatius de no fer un pas endavant, si la situació s’ha fet insuportable per una de les dues parts. Però avui toca parlar d’uns efectes secundaris, que no són demostrables però que és molt probable que passin, i com que estic parlant del “tema” en citaré dos. L’efecte eufòria i l’efecte capitalitat.

Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.

El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.

Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).

Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.

2 de maig de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari