dissabte, 26 d’abril de 2014

És força interessant.

Això que vol aconseguir Catalunya per la forma que ho vol fer, per les dificultats que comporta i per aquells conceptes que qüestiona. És més que interessant.

Comencem per aquest últim tema que és a nivell internacional el que més dificultats provoca no solament als poders politics establerts sinó també entre molts, diguem-ne, politòlegs convencionals.

El primer concepte actualment dominant que queda profundament afectat pel procés català, és el de “sobirania” dels estats. S’entén per soberania d’un estat el fet acceptat per la resta dels estats que la persona o grup de persones que detecten el poder dins d’unes determinades fronteres acceptades de facto, té poder “sobirà” per dictar lleis, fer-les complir i defensar l’ordre intern i la integritat del país. És a dir, té tot el poder.

Als antics règims, aquells en què el poder l’exercia de ple dret una persona a qui s’anomenava Monarca (poder d’un sol) va aparèixer necessariament la parella de conceptes complementaris en què un necessita l’altre: sobirà –súbdit. Si no hi ha súbdit no hi ha sobirà.

Els revolucionaris francesos, després de guillotinar el rei, es van adonar que per seguir mantenint un ordre, calia defensar l’existència d’un titular de la sobirania. Van trobar una fórmula genial “la sobirania és del poble”. I tothom es va alegrar.

Tot seguit van deduir que si hi havia un poble sobirà, era necessari que existissin pobles súbdits, i que aquells que manaven en nom del poble sobirà podien decidir quins altres pobles eren els seus súbdits, fora o dintre de les pròpies fronteres.

La segona idea dominant és que la unitat és sempre millor que la separació. Amb total indiferència sobre les causes de la unitat, sense cap pregunta sobre la voluntat del conjunt de grups humans -ni de la seva diversitat- que formen aquesta unitat.

Aquestes dues idees, sobirania única dintre d’unes fronteres i unitat, sempre les defensaran els grups dominants en tots i cadascun dels estats existents, i les defensaran tant per al seu propi estat com per a la resta d’estats, encara que siguin enemics.

És cert que tenen força de positiu aquestes dues idees, sobirania i unitat però les dues han caigut en el mateix parany: s’han convertit en dogmes. Quan una creença es converteix en dogma, significa que no té prou arguments racionals per defensar-se de noves escomeses aparegudes en nous escenaris socials, i a manca d’arguments racionals solament queda l’ús de la força. Tradicionalment les armes.

Cap comentari:

Publica un comentari