La monarquia, la guàrdia civil i jo.

No és que fem cap triangle, ni tan sols es pot dir que convivim en pau.

La primera vegada que la guàrdia civil i jo personalment vam coincidir va ser el 1951. Hi havia a Barcelona una vaga de tramvies. Jo tenia 18 anys i feia 5 quilòmetres caminant per anar a classe. A cada cantonada hi havia una parella de GC. amb fusells.

A la sortida de classe, a Llúria, Granvia com sempre tres de nosaltres ens vam quedar a la porta del carrer intentant entendre què era allò de les  equacions diferencials que ens acabava d’explicar el senyor Turet.

De seguida ens va quedar clar. Una parella de GC. va aparèixer, tot cridant “disuelvan grupos”. Tres segons després ni rastre del grup. Amb el nostre esperit matemàtic l’endemà analitzàvem si dos era grupo o no, i si sis era un grup o un conjunt de dos grups.

La segona vegada que vam coincidir la GC i jo, va ser set anys després. Érem a Jerez de la Frontera fent els tres mesos com a alférez de complemento. M’havien deixat una  Guzzi 98. Aprofitant tres dies de permís vam decidir visitar Ubrique. M’acompanyava el Poch que casualment era un dels tres d’aquell grup disuelto anys abans.

Vam sortir de Jerez de bon matí vestits de militar com era obligació. Quan portàvem uns quants quilometres per una carretera fosca i estreta veiem davant nostre algú que ens fa senyals de parar. Ja hem begut oli vam pensar: era la guàrdia civil. Vam parar. I oh sorpresa, el guàrdia civil es va quadrar; A sus ordenes mi alférez. Vayan ustedes con cuidado, esta carretera es peligrosa. Que tengan buen viaje.

Molts, molts anys després recordar aquests dos insignificants episodis m’ha ajudat a entendre què pretenia el Duc d’Ahumada, cap a mitjans del segle dinou, al crear un cos armat de caràcter militar batejant-lo de Civil. Obediència cega a l’autoritat militar i sospita a priori de tot civil.

Així m’explico i em justifico alhora d’allò que m’inspira la presència de la guàrdia civil: un immens respecte, en el pitjor sentit de la paraula.

Ah, i la monarquia? Què? Com a vèrtex superior de la piràmide sustentada per la GC, diré que allò que m’inspira és un sentiment perfectament antisimètric  de l’anterior: un immens menyspreu en el millor sentit de la paraula.

Les dues institucions són incompatibles amb qualsevol model pensable de Catalunya. I , a mi personalment em….

25 de juny de 2018.