dimecres, 10 de juliol de 2013

Paràmetres i condicions.


L’ONU, accepta el dret dels països a decidir el model d’estat que volen, accepta l’autodeterminació. Molt bé. Però no especifica quines condicions ha de complir un poble per poder exercitar aquest dret.

Tot grup de persones que són considerades o es consideren a si mateixes, com país i/o poble ve determinat intrínsecament per un conjunt de paràmetres, uns perfectament mesurables i altres estimables  i per això discutibles. Aquests paràmetres són independents de la consideració que en faci l’entorn proper o llunyà del país.

Senyalem cinc camps -de moment-  per considerar:

Geogràfic. Superfície, quilòmetres quadrats. Hidrografia. Orografia. Costes. Pluviometria…

Històric. Antecessors. D’abans de l’aparició de nacions i de desprès. I sobretot dels últims 300 anys.

Demogràfic. Nombre d’habitants, evolució i distribució.

Cultural. Nivell mig. Aportacions a la cultura universal. Característiques pròpies. Llengua literatura i art.

Econòmic. Producte interior total i per càpita. Creació de riquesa. Industria.
..
Amb aquest cinc camps n’hi ha suficient per definir un país. Quins són els mínims, que d’acord amb els criteris de l’ONU, ha de complir un poble per tenir dret a decidir? Tothom ho pensa però ningú ho diu.

El que sí que podem afirmar és que Catalunya supera en la majoria d’apartats ben bé el 50% del nombre de països acceptats a les nacions unides com a membres.

I Europa què diu? Ni la comissió, ni els estats, ni Brussel·les ni han dit ni diran res.

Seria bo, que qui pugui preguntar, demani a les nacions unides per una banda i al parlament europeu per una altra, que defineixi el mínim d’aquests paràmetres d’una manera genèrica sense necessitat de citar cap cas particular. 

Tot i saber que el problema no és d’aquesta naturalesa, estar convençuts que complim amb escreix aquests, i qualsevol altre paràmetre ajuda a mantenir sòlidament la confiança en el procés per aconseguir “papers”. Perquè l’únic que ens falta són papers, que és allò més estúpida i alhora més difícil d’aconseguir. Tenir-ne no depèn de tu, ni de la teva capacitat ni del teu esforç. Ni del teu dret ni de la teva raó. Per això, tots els països que tenen papers els han aconseguit usant la violència. Molt antiga o més moderna, però totes les fronteres s’han dibuixat amb armes i morts. Al mapes, les fronteres es dibuixen amb puntets: són gotes de sang.

I ara nosaltres volem aconseguir -i ho aconseguirem- el miracle de tenir papers sense utilitzar ni un ganivet de cuina. Perquè no volem dibuixar fronteres amb puntets.

10 de juliol de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari