dilluns, 20 de gener de 2014

Socialisme i socialistes.

Aparcant, ni que sigui per un moment, el gran debat -sobretot a Europa- al voltant de la funció que cal que compleixi el socialisme al present segle i quines formes ha d’adoptar per realitzar aquesta funció i sabent que en aquests moments domina la fórmula nord-americana: cap funció, cap forma de socialisme és útil.

La diferència més fàcilment explicable -simplificant- entre capitalisme i socialisme és que el primer afirma: cal afavorir la creació de riquesa, la seva distribució arribarà després automàticament, mentre que el socialisme diu que cal prioritzar la distribució equitativa de la riquesa al món, quantes més persones i pobles en participin, més creixerà la riquesa al món.

El que fan un i altre sistema -o els seus defensors- no és ben bé ser conseqüents.

Deixant de banda, sense perdre-ho de vista, tot això, val la pena que parlem del socialisme a casa nostra i a la casa del costat. Les ideologies sempre s’acaben encarnant en partits politics i és d’aquests que parlem.

Què li passa al PSC? Històricament no havia existit mai un partit socialista català significatiu. De fet va aparèixer a l’escenari polític nostre fa quaranta anys escassos. Anteriorment l’esquerra catalana estava representada per tres ideologies antagòniques entre si que només coincidien en la seva aversió a la burgesia. La més antiga i més potent de les tres era l’anarquisme, seguida del marxisme i d’un catalanisme més aviat d’intel•lectuals i classes mitjanes. Cap de les tres forces era realment socialista en els termes que actualment es concep.

I va aparèixer l’anomenada transició. Potser no es podia fer gran cosa més, però es va mal aprofitar un moment de profunda crisi, que són els millors moments per fer canvis significatius en les estructures de poder. Es va fer un pas prou important cap a la llibertat de les persones, però no del pobles. Es va conservar tot el poder en mans de les mateixes institucions, de les mateixes persones i de les mateixes ideologies dels darrers 40 anys. En dèiem els “poders fàctics” i tothom sabia de què parlàvem.

El socialisme hispano-andalús s’hi va adaptar ràpidament, cedint on calia i acabant diluït en el magma postfranquista. Va començar sentint-se molt potent, ràpidament es va convertir en prepotent (cambiaremos España, que no la va a reconocer ni la madre que la parió) deia amb el seu habitual “gracejo”el gran líder de masses perenne, per caure immediatament en la impotència. D’on no n’ha sortit, tot i haver recuperat el poder polític, i on ara patolleja desesperadament.

I el nostre socialisme, on es? Uns pocs -o bastants- s’han adonat que l’actitud defensada per l’actual direcció els faria passar a la Història com la segona versió del Lerrouxisme. I això els produeix calfreds. Es debaten com peixets dins d’uns peixereta que està dins d’una peixera més gran que al seu torn sura en un mar ple de taurons. Literatura a part, ¡quin panorama!

Com diem a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.

20 de gener de 2014 (Que si no fos reminiscència feixista en diria “primer any de la victòria”)

Cap comentari:

Publica un comentari