divendres, 5 de setembre de 2014

Història.

Cal llegir Història. Cal saber que la Història ensenya moltes coses, en mostra i n’explica moltes més, però no en demostra cap. Cal llegir-la (professionals a part) sense jutjar amb criteris d’avui el comportament dels actors de cada moment. Sense intentar magnificar els fets i les intencions dels “nostres” ni condemnar els contraris. Les dosis de canalles i d’herois, d’estúpids i de genis són gairebé sempre molt similars.

Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.

Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.

1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.

Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.

1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.

La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.

Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.

Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.

Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.

El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.

Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.

Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.

També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.

Més bé no pot anar.

Cap comentari:

Publica un comentari