dimarts, 3 de febrer de 2015

Escàndols i escandaleres.

Em temo molt que tenim massa afició a les escandaleres, per poder escandalitzar-nos de debò. Ara caldria que expliqués amb exemples què és una cosa i què l’altra. Però no ho faré. Ho deixo al bon criteri de cadascú.

En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.

Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.

Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.

El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.

A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.

També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.

Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.

La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.


Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.

1 de febrer de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari