dimecres, 18 de gener de 2017

Més coordinació i menys subordinació

El 4 de juliol de 1776 tretze senyors a Filadèlfia firmen un document que no té cap validesa jurídica. Una DUI. Aquí la U no volia dir unilateral sinó unànime. Declaració unànime d’independència. Però s’hi assembla molt.

La monarquia britànica no tarda gens a proclamar que allò no pot ser i que allò no serà. Que cap altre país acceptarà aquella insensatesa que no portarà enlloc. Etc. Etc.

El juny de 1785, no havien passat nou anys, el rei George III, anomenat The Patriot King, rep la visita del primer ambaixador d’Estats Units, i li etziba: “Seré franc amb vos. Jo he estat l’últim en acceptar la separació; però ja que la separació ha estat inevitable i ja és una realitat, jo seré el primer a buscar l’amistat d’Estats units”.

Dit i fet i no en parlem més. La col•laboració entre els dos països ha estat i continua sent enormement beneficiosa per a les dues parts. Aquelles tretze colònies amb la meitat d’habitants del que té Catalunya avui, un segle després era una gran potència i avui dia tots sabem què és.

La Gran Bretanya es va convertir en l’imperi més universal de la Història i al segle 20 quan començava a declinar el seu poder gràcies als Estats Units va sortir vencedora en les dues guerres mundials.

La unió fa la força, diem tots, però la col•laboració entre dos països lliures en fa el doble.

Totes les circumstàncies són diferents, però el fons de la qüestió és el mateix. Catalunya vol ser independent, però l’Estat espanyol no en vol sentir parlar. Però en sentirà parlar, molt , molt clar i molt fort.

Qui farà el paper de Rei patriota?

Voler mantenir la situació actual de total subordinació, a part de disminuir la eficiència econòmica i política del conjunt farà augmentar dia a dia el malestar d’uns i altres, perquè cada dia hi haurà més catalans que estriparan fotos, penjaran banderes, xiularan himnes i trencaran ous. No deixarem de menjar truites a la francesa o a l’espanyola encara que francesos i espanyols diguin que són seves. Per cert per fer dos ous ferrats, també s’han de trencar ous. I aquests són nostres. Els ous ferrats, vull dir.

Els catalans volem, i no hi ha cap possibilitat que deixem de voler-ho, augmentar la coordinació entre pobles i eliminar la subordinació d’un poble a un altre.

Tots hi sortirem guanyant.

Cap comentari:

Publica un comentari