La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
completament d'acord
ResponElimina