dijous, 22 de març de 2018

Guerra no declarada.


Però guerra. Civil, freda, santa, de poder, bruta, judicial, policial. Com vulgueu qualificar-la, però guerra.

L’Estat espanyol està en guerra contra Catalunya. Hi ha presoners de guerra. Hi ha forces armades pels nostres carrers. Però… de moment no és l’exèrcit com el 1640, el 1714 o el 1939. Guerres totes elles en què Catalunya va quedar vençuda i destruïda.

L’estratègia és atacar les quatre columnes principals que ells creuen, encertadament, que  sostenen el fet català.

En primer lloc, la llengua que evidentment és la columna vertebral de Catalunya. Els atacs van dirigits a les dues institucions bàsiques en la vida de tota llengua: l’ensenyament  i els mitjans de comunicació. Ras i curt, l’escola i TV3. Crec que l’estat espanyol ha avaluat malament la fortalesa de les dues. Un atac frontal contra qualsevol de les dues institucions provocaria una reacció ciutadana insostenible.

En segon lloc, l’economia. En aquest camp l’estat espanyol té un dilema insalvable. No pot cometre cap error perquè sap perfectament que perjudicar l’economia catalana tindria funestes conseqüències per a l’economia espanyola. Es pot afirmar sense cap dubte que Catalunya és econòmicament auto sostenible,  i Espanya sense Catalunya, no.

La tàctica d’atac en aquests dos camps –llengua i economia– serà simplement fer por i res més.
La tercera columna que sosté tot estat és d’ordre jurídic. Quin estatus jurídic volem els catalans, quin  permet l’estat espanyol, quin accepta la comunitat internacional?

Tot i que aparentment és el pilar més feble, cal entendre que sigui el que sigui el que s’aconsegueixi sempre serà un  pas endavant. És un camp en el qual no podem perdre res, perquè res no tenim. Per petit que sigui el primer pas, serà l’inici d’un llarg camí. En aquest camp la tàctica que usa l’adversari és ignorar-ho i menysprear-ho públicament, per una banda, i per l’altra pressionar  d’amagat les cancelleries estrangeres que fan veure que  l’escolten, però que s’emprenyen de mala manera.

La promoció  del fet català i el seu conflicte amb l’estat espanyol  és segurament la feina més ben feta i més efectiva que han realitzat des del Romeva fins al Puigdemont i tots els seus col·laboradors. Només cal comparar el coneixement internacional que del tema hi havia fa tres o quatre anys i el que hi ha ara.

En quart lloc un last but not least com una copa d’un pi, la columna més sòlida  i  que no hi ha guerra -ni tan sols una guerra com déu mana- que la venci de forma decisiva. Aquesta columna és jo.

Milions de jo que com jo no som ningú, i a ningú no se’l pot vèncer, no se’l pot tancar a la presó ni afusellar. Només cal que jo perseveri i perseveraré. Que cridi i cridaré. Que confií i confiaré.

Què passarà demà, no ho sé. Què passarà la setmana o el mes que ve, no ho sé. Quin serà el final, sí que ho sé.

20 de març de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari