dijous, 31 de gener de 2019

El poder i l’error.


Es diu i es repeteix que els gestors del procés català han comès l’error de ponderar malament el poder de l’estat espanyol. És tan vàlida aquesta afirmació com la contrària: l’estat espanyol ha interpretat molt deficientment la quantitat i la qualitat del seu poder.

El poder de l’estat -regne- d’Espanya fa molts anys  que prioritza la seva cara negativa sobre la positiva. Tendeix de manera exagerada a prohibir molt per sobre de fomentar. Exclou molt i inclou poc.

Aquesta actitud és pròpia d’estats que han tingut, durant molts anys, imperis però que  fa moltes dècades que els han perduts. A Europa hi ha tres casos  paradigmàtics: Rússia, Turquia  i Espanya. Tres de les quatre cantonades europees. La quarta cantonada, Anglaterra, està en ple procés.

Els dos primers han perdut l’imperi (però no del tot) fa  més d’un segle. Espanya en fa més de dos segles i el va perdre tot. El temps empitjora la qualitat del poder, encara que en conservi l’aparença. Queden els mals hàbits i sobretot queda la nostàlgia. En política hi ha poques coses pitjor que la nostàlgia.

Les conseqüències negatives per al responsable de la comissió d’un error són per una banda evidentment proporcionals a la seva magnitud i per l’altra -i això cal recalcar-ho- són proporcionals al poder de qui el comet.

En realitat el judici que emeten tercers, tendeix a jutjar la magnitud de l’error en proporció al quadrat de la relació de poder entre l’autor i la víctima. Per una banda les opcions per oferir solucions són proporcionals al poder, i per  l’altra; si per aconseguir una solució, les dues parts han de cedir 10, el que té  20 cedeix el doble que el que té 40.

L’Estat espanyol és la part més poderosa del conflicte amb Catalunya -5 a 2 per exemple- i per això els seus errors respectius cotitzaran internacionalment  25 a 4.

El sol fet de l’aparició del conflicte en escena, i les accions i reaccions de l’Estat espanyol han produït una caiguda en la cotització internacional del valor Espanya. Per altra banda, la cotització no ha estat mai gaire alta.

L’estat té por del judici sobre el judici.  I amb raó. Asseure a la banqueta dels acusats dos milions de ciutadans pacífics i riallers fa basarda. Aquest ha reviscolat per defensar la marca España, a una tal Irene Lozano provinent del U.P y D, de Rosa Diez (que al cel sia). Aquesta senyora ja ha anunciat que farà el que calgui per contrarestar les mentides que diran els catalans sobre el judici. Com en Borrell, que és català en excedència...

El passat dia 26, va fer 80 anys que acompanyant les tropes franquistes entrava a Barcelona el senyor Manuel Aznar amb la seva camisa blava. El van nomenar director de La Vanguardia Español des d’aquell moment. Va escriure “ha llegado la hora que los catalanes cumplan inexorablemente con su sagrado deber de ser buenos  españoles “…  Recony si ho vam ser, 40 anys sense dir ni piu. Ara el seu fill diu… tots sabem el que diu.

L’estat espanyol pot tenir més força però els errors que ja ha comés i els que seguirà cometent inexorablement ….

Resumint: el camí no té marxa enrere.

28 de gener de 2019.



Cap comentari:

Publica un comentari