dilluns, 4 de juny de 2012

Sobirania: paraula maleïda.


És la pitjor herència que ens van deixar els antics règims. Aquells de reis, monarques i emperadors.
El concepte de sobirania és d’aquells que tenen existència com a oposició a un altre concepte. Hi ha sobirans perquè hi ha súbdits.

Quan els revolucionaris francesos van tallar el cap al seu sobirà, no van tenir temps d’elaborar una paraula nova que servís per a justificar el nou model d’autoritat que acabaven  d’instaurar. Algú d’ells, no sé qui, va proposar: direm que la sobirania és del poble i que nosaltres governem en nom del poble. I van acordar: el poble és sobirà.

Tot seguit va passar allò que era inevitable. L’existència d’un poble sobirà, exigia l’existència d’un poble súbdit. O molts. Dintre les pròpies fronteres o fora. França, tan revolucionària ella, va veure clar, que tunisians, algerians, indoxinesos i un llarguíssim etc. eren pobles súbdits.

La genialitat del francesos creant conceptes nous sempre ha estat admirada pels pobles veïns. A més de dir que el poble és sobirà calia dir, perquè l’invent funcionés, que el poble era una unitat (allò del destino en lo universal ho va deduir inevitablement un feixista espanyol), era una unitat, i si dintre les fronteres hi havia un altre poble forçosament era un poble súbdit.

L’altra conseqüència, no menys nefasta, és que hi havia altres pobles sobirans pels voltants  que eren enemics. Europa, on totes aquestes idees van tenir una acceptació total, en va patir les conseqüències com cap altra part del món. Des de l’eufòria de tots els pobles per anar a la guerra l’any 1914, fins l’aniquilació de 1945, tots els pobles europeus van patir horrors gràcies a les pròpies sobiranies. Fossin de titularitat pública o monàrquica.

Acabada la llarga guerra civil europea -amb terribles destruccions a la resta del món- va procurar baixar del burro i  va iniciar el camí  cap algun model d’unió.

S’ha fet molta feina. S’ha avançat molt, però massa poc a poc. Ara sembla que s’ha encallat. Ha ensopegat inevitablement en una enorme pedra al mig del camí que hi era des del principi, però no es volia veure. Aquesta pedra té un nom que tothom sap: SOBIRANIA.

És urgent trobar una altra paraula, un altre concepte que permeti que els pobles -tots els pobles tinguin o no tinguin estat propi-  siguin més lliures, més governables, i més col·laboradors entre ells.
                                                3 de juny de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari