dimecres, 23 de gener de 2013

Els tres àmbits de la qüestió.


Si es plantegen bé les equacions del sistema, sempre trobarem algú amb capacitat per resoldre’l.

Primera variable: “l”, la llengua.

-.La llengua és l’element primordial de tota realitat cultural.

-.El català és la llengua pròpia de Catalunya.

-.La llengua catalana està greument amenaçada d’extinció.

-.Tots els ciutadans de Catalunya saben parlar castellà.

-.Cap català vol que es perdi aquest coneixement.

-.La desaparició del català de l’estat espanyol, a la majoria dels seus ciutadans els semblaria, indiferent o beneficiosa.

-.Si el català desapareix a Catalunya, la humanitat perd una llengua. La pèrdua pels catalans és infinita

-. Si el castellà desaparegués de Catalunya, no perdria més enllà de l’1 % dels seus parlants.

-.El parlament de Catalunya, elegit democràticament entre “tots” els seu ciutadans  i d’acord amb els interessos de la majoria no legislarà mai contra el coneixement de la llengua castellana.

-.El parlament espanyol, elegit democràticament entre “tots” els seu ciutadans i d’acord amb els interessos de la majoria no legislarà mai clarament a favor de l’ús del català.

-.En conseqüència, és just i necessari que el parlament de Catalunya tingui competències plenes, exclusives i excloents per legislar sobre els usos lingüístics, en tots els àmbits dins del propi territori.

Segona variable: “d”, els diners.

-.Solament parlarem d’aquella part del diner administrada pel poder públic.

-.Un poble té dret a administrar el seu diner públic
.
-.Quan més proper al poble sigui l’administrador del diner públic  més fàcil és controlar-lo.

-.Quan més lliure sigui el poble, més exigent serà amb l’administrador.

-.Cal que l’administrador del diner públic del poble no sigui súbdit d’un altre poder, a fi que se li pugui exigir plena responsabilitat de la seva tasca.

-. En conseqüència és eficaç i necessari  que el govern de Catalunya tingui una hisenda pròpia.

Tercera variable: “i”, Identitat jurídica.

-.Per sobreviure, qualsevol poble del món necessita que se li reconegui una entitat jurídica.

-.Aquesta entitat jurídica, en les actuals circumstàncies universals, rep el nom de sobirania.

-.No s’admet en justícia que ningú sigui jutge i part en cap conflicte.

-.El conflictes inevitables entre països veïns  no poden ser jutjats pels tribunals d’un dels dos països.

-.Catalunya ha de poder recórrer a tribunals internacionals.

Aquestes tres variables L ,D, I, tenen uns mínims i uns màxims.

El màxim, de totes i cadascuna d’aquestes variables que pot oferir l’Estat espanyol, està molt lluny del mínim que pot acceptar el poble català. El conflicte està entre un  Estat i un poble. L’Estat té els poders i el poble té les raons. El primer pot cometre l’error de creure que té tot el poder. I de fet actua com si ho cregués. El poble pot cometre l’error de creure que tenint raó, ja en té prou. Ni que la tingués tota en tindria prou.

Si us voleu construir una casa encara que tingueu un solar i sapigueu com la voleu, no teniu més remei que buscar un taller d’arquitectura que faci el projecte i un constructor que l’executi. Ni l’arquitecte interpretarà exactament els vostres desitjos -i menys si opinen la mare, el pare i els fills- ni el constructor farà  allò que somiàveu. (Es diu que els clients de Gaudí quedaven molt descontents quan veien l’obra acabada).

“We, the people”, com diuen els americans necessitem els tècnics que anomenem polítics per realitzar el projecte. Cal que tinguem suficient confiança, molta prudència, i sobretot constància, que si aquest equip no surt gaire airós del repte, nosaltres, el poble continuarem endavant exigint el mateix l’any que ve i l’altre.

 Per cert, tertulians, calleu una mica.

22 de gener de 2013.

2 comentaris:

  1. La cosa és clara i si s'em permet hi poso el rem amb cura:

    l, d, i van acompanyades de x, que representa Mitjans de Cominicació àlies Gran Poder. Al final hi afegiriem un valor c, indicador de la resiliència del poble.

    Així docns ja tenim l'equació en marxa,

    lx3 + dx2 + ix + c = 0

    Ja avisava Tartaglia fa més de 500 anys que la cosa passa per aplicar substitcucions al sistema i aïllar la x.

    Joan de Santpedor


    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La llàstima Joan és que les matemàtiques són una ciència exacta i la política és la més inexacta de les ciències.
      Una abraçada.
      Antoni de Vilñanova

      Suprimeix