Naturalesa del conflicte.

Ningú nega que hi ha un gran conflicte. Cal definir-lo  tan bé com puguem per intentar trobar-hi un camí -si més no per part nostra- que condueixi a algun lloc.

Aparentment és un conflicte entre partits polítics amb  programes molt allunyats entre si, i pràcticament incompatibles, que els fa actuar de manera a vegades difícil d’entendre entre els propis seguidors.

Dic aparentment, perquè sent cert que hi ha conflicte entre partits politics, aquesta no és la veritable naturalesa del problema. Hi ha una naturalesa més fonda. Crec que definiríem millor aquesta naturalesa, dient que existeix un conflicte entre un poble i un estat. En certa manera entre una emoció i una màquina. Tots entenem què vol dir amor a un país i tots hem parlat més d’una vegada de la maquinària de l’estat. El primer té un gran component al que anomenem llibertat i la segona té com una de les seves tasques bàsiques allò que anomenem ordre.

El conflicte sorgeix quan per una part de membres del poble s’arriba a la convicció, que l’estat en què està inserit va en direcció contrària al seu anhel de llibertat. L’estat parla de les seves lleis, dels seus jutges, de la seva policia… i del seu exèrcit. De totes les eines -instruments mecànics- de què disposa. Si l’estat a més de les eines de què disposa està dirigit per persones intel·ligents, té totes les de guanyar, però per potent que sigui la màquina, si el seu conductor -un, o bé molts- solament és capaç d’usar la coerció i ja no pot utilitzar l’eina definitiva -l’exèrcit- tindrà un greu problema i acabarà perdent la partida si el poble sap conservar la seva arma més poderosa, la constància.

Cal entendre que no és un conflicte entre pobles, ni entre ètnies o religions, ni tan sols entre llengües.

I s’hi posi com s’hi posi tothom només té una solució. Consultar el poble de Catalunya. Amb totes les garanties que es vulgui. Però deixar que s’expressi tan lliurement com sigui possible.

11 de març de 2013.