Delenda est Catalonia.

Això és el que deia en resum la sentència del tribunal constitucional per antonomàsia. I això és el que volien que digués, tots els partits politics no catalans, i els seus dirigents, i la premsa madrilenya, i els tertulians, i opinadors d’allà i de més enllà. I ho va dir amb tota solemnitat i contundència. S’ha  de destruir Catalunya

D’acord, però com fer-ho? Perquè una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho. El mètode tradicional usat altres vegades -que per altra banda sempre ha acabat fracassant- no es pot fer servir. Europa no ho veuria de bon ull. L’aniquilació de Catalunya no es pot fer amb sistemes clàssics, cal que sigui més sibil·lina. Creuen que només cal aniquilar la seva voluntat de ser i l’essència del seu fet identitari més notable: la llengua.

Hi ha tres grups de signes que expressen els fets diferencials dels conjunts de persones que s’autodefineixen com a pobles, formant  part o no de conjunts més amplis.

El primer signe és l’ètnia, el segon la religió i el tercer la llengua. Aquells conjunts de persones que dintre d’un estat senten o creuen que aquest estat no defensa, no respecta o bé ataca , la seva ètnia, la seva religió o la seva llengua només tenen dos camins, o bé acceptar la desaparició per absorció o per aniquilació, o bé independitzar-se. Un cas extrem és el Tibet, en què els seus habitants són d’ètnia, religió i llengua diferent de l’estat que els domina. I ho tenen molt fotut.

En el cas de Catalunya ni l’ètnia ni la religió són fets diferencials, però sí la llengua.

I aquí hi ha el nucli dur del conflicte, encara que hi hagi altres camps de conflicte, que hi són. L’economia, la cultura, etc.

Quan un conflicte entre dues comunitats, en què una part se sent dominada per l’altra, s’allarga en el temps s’enquista i de tant en tant s’enverina, la responsabilitat de la no resolució del problema és proporcional al quadrat de la relació de poder de cada comunitat. És a dir, si una té el doble de poder de l’altra, té el quàdruple de responsabilitat de la no resolució del conflicte, perquè per una banda té el doble de mitjans per resoldre’l i per  altra banda cedint la mateixa quantitat de poder per arribar a una solució, per a la doblement poderosa representa la meitat de cessió que per l’altra.

La dificultat insalvable per evitar una secessió de Catalunya, la té el govern espanyol, sigui quin sigui el partit que governi, perquè desprès d’anys, dècades  -i gairebé segles- de presentar a Catalunya, com la dolenta de la història ha convençut tant els seus ciutadans que “delenda est  Catalonia” és l’únic camí  viable per a ells, que ara qualsevol pas en sentit contrari no serà entès, fins al punt que si per miracle un governant espanyol proposés que no només per justícia sinó per benefici del conjunt d’Espanya s’ha de concedir a Catalunya, sinó tot, molt del que reclama  se sentiria acusat de traïdor i passaria a la seva història com el destructor de la pàtria. I de miracles no n’hi ha.

20 de maig de 2013.